| |
Un poema de Su Tung-Po
 dimarts 11/març/2008 - 12:21  1511  1
SEIENT, DE NIT, AMB EL MEU NEBOT, QUE VE DE TERRES LLUNYANES.
Su Tung-Po
Tinc malmès l'esperit i la cara arrugada:
si em coneixes serà pel deix, que no he perdut.
La nostra casa on és? Tota la nit, pensant-hi, hi feia estada.
A la meva vellesa, ja sé per què has vingut.
M'assec, callat, sense esma, tement els forasters.
Després pregunto pels amics i ploro
sabent que la meitat són lluny per sempre més.
I se'm fonia el somni. Veig que ha parat la pluja.
Mig embriac encara, ja no em moc.
I miro, amb un somriure, un ratolà que puja,
famolenc, al prestatge del llum, a poc a poc.
(Traducció de Marià Manent)
|
Contactes
Registra´t
