| |
L'ILUSIONISTA DE NEIL BURGER
 divendres 4/desembre/2009 - 02:48  548  2
He tornat a veure –aquesta vegada per televisió- la pel.lícula “L’Il.lusionista” de Neil Burger. I una altra vegada m’ha semblat una obra mestra, encara que aquesta vegada he hagut de lamentar la ignorància dels programadors de TV3 que no sabien que després dels títols del final de la pel.lícula aquesta continua i els espectador que no l’havien vist abans s’han perdut aquest segon final.
Mai no s’hauria de tallar la pel.lícula fins que sortíssin totes les persones que hi han treballat. Es una manca de respecte i, en el cas que ens ocupa, una retallada de l’obra d’art que potser ens deixa clar que a TV3 ens posen películes sense haver-les vist ells abans.
Suposo que com que es tracta d’una televisió d’un país petitó no passarà res, però estic segur que si el fet s’hagués produït a un país amb un pes cultural com Déu mana algú hagués posat el crit al cel. No m’imagino quelcom semblant a la Gran Bretanya, França o Alemanya, francament.
La història que s’explica ha estat explicada mil vegades: el noi humil que gràcies al seu extraordinari talent i la seva valentia és capaç de vèncer al tirà despòtic i emportar-se la seva núvia (la del tirà, en aquest cas el príncep hereu d’Àustria ). Que es tracti d’un il.lusionista només serveix per tal que el film estigui ple de jocs de mans, però podia ser qualsevol altre cosa. L’hem vist mil vegades.
La moral de la pel.lícula – allò que abans se’n deia el missatge – és tan evident, tan primari, tan infantil que podem dir, senzillament, que no hi ha missatge.
Fet i fet, malgrat que la història s’esdevé a Viena al segle XIX, sembla com si estiguéssim veient una pel.lícula de Hichtkok. L’important no és ni el què, ni el perquè, sinó el com. El com que es pregunta l’espectador sobre com s’ho farà el protagonista per aconseguir la noia i, sobre tot, magistral forma de la pel.lícula, que és una màquina perfecta, un mecanisme que no et deixa aixecar de la butaca i que t’enlluerna més a cada minut que passa.
Els actors són esplèndids, tant els que fan de bons com els que fan de dolents. I el protagonisme que prenen els seus ulls, les seves mirades, fa que ens en adonem que estem davant de grans mestres que força deuen haver passat per l’escola del teatre.
Quan s’acaba la pel.lícula – quan de debò s’acaba, no com l’han fet acabar aquí els sapastres de TV3 – hom té la sensació d’haver sentit una sinfonia de Haydn o una òpera de Mozart o d’haver estat contemplant un quadre de Klimt.
Es cert que només és una película d’aventures, però és una película d’aventures perfecta, un botó de mostra del que vol dir treballar bé..
|
| |
|
Contactes
Registra´t
