| |
THE BIG COUNTRY” DE WILLIAM WYLER.
 dimecres 2/desembre/2009 - 02:54  383  2
L’Edat Mitjana dels USA és la conquesta de l’Oest. Els westerns són la seva èpica. I també ho són la nostra perquè nosaltres, més que créixer amb les aventures de Tirant lo Blanc, el rei en Jaume o els Rogers, vàrem créixer veient westerns setmana sí, setmana també. Quan no era al cinema era a la televisió i, quan no, era al cinema o a la televisió. Suposo que per això sempre que fan un western a la televisió, per poqueta cosa que sigui, sé que m’agradarà, que em retornarà a la meva infantesa, quan jo volia ser el sheriff del barri –tenia un barret blanc de plàstic, una pistola platejada i una estrella brillant – i cavalcar qualsevol cavall o qualsevol ruc que se m’apropés.
Ara bé, “The big country” de Wyler no és pas un western qualsevol. Fet i fet, si hom s’hi atansa una mica se n’adona que el fet que sigui un western bé més donat per l’època en que s’enmarca el film que no pas per la pròpia història, que es podia haver narrat en qualsevol moment històric.
Jo diria que les històries que es narren són bàsicament : les afinitats electives ( l’amor entre el protagonista i la filla del major que es trencarà, anant l’un a parar al cor de la mestre i l’altre al cor del capatàs del seu pare ), l’odi entre el terratinent triomfador i dèspota ( el major ) i entre el seu veí vençut a qui només li queda defensar l’honor fins a la darrera de les conseqüències, la confrontació entre el senyoret civilitzat, demòcrata i tolerant i el bon salvatge, dur i republicà; la fidelitat a les persones i als ideals; la manera d’exercir la paternitat per part del major i per part del seu enemic i segurament me’n deixo alguna. La gelosia entre els mascles, per exemple.
Tot i que la película té esplèndids tocs d’humor – la batalla entre el cavall i Gregory Peck o el personatge de Ramon – i que acaba amb un final més o menys feliç – les afinitats electives s’imposen – hom té la sensació que ens trobem d’una tragèdia grega. Els dos capitostos, com una mena d’Hèctor i d’Aquil.les, només que amb uns quants anys més a sobre, acaben matant-se l’un a l’altre perquè ja es veu que no hi ha cap altra manera ni justa ni racional ni civilitzada de solucionar el problema.
A tot això cal afegir unes interpretacions superlatives. Peck, Heston, Simmons, Ives, Baker, Connors i Rickford estan senzillament superlatius. La superposició de grama amb algunes pinzellades de comèdia – al principi – demostra que els actors en sabien un niu. I el personatge del major crec que està tret d’una manera apoteòsica.
Per acabar-ho d’arrodonir ens trobem amb una magnífica música de Jeromey Moross i una fotografia tan esplèndida o més de Franz Planer. L’amplitud dels paisatges, que donen nom al fim, vistos des d’aquest país tant petitó senzillament impresionen.
No sé quantes vegades he vist aquesta pel.lícula i no sé quantes vegades la veuré encara descobrint cada vegada més matisos i genialitats.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
