sarralenc |
Gràcies Alexander Graham Bell!
Thursday, November 26th 2009, 8:14 PM
¿Qui m'havía de dir què un aparell
inventat per aquest senyor, em faría
canviar l'estat d'ànim de tristor, solitud,
quasi depressiu, a un d'alegría, de joia
de felicitat, temporal, però a la fí de felicitat!
Sí, avui, dijous 26 de novembre, aquí als
Estats Units es celebra el "Thanksgiving Day".
Día d'Acció de Gràcies.
És una tradició què ve de la celebració
què van fer els "Pilgrims" (pelegrins)
a Plymouth, Massachusetts al 1621,
després de la primera collita de blat de moro.
Eran 53 pelegrins i 90 nadius ("indis") què
van donar gràcies a Déu per haver sobreviscut
(els pelegrins)el primer hivern a la nova terra (Nova Inglaterra).
Bé, aquí, el Thanksgiving Day, és més important
què el Nadal. No té la part "comercial" sino qué
és el día que la gent fa tot el possible per
"reunir-se" a casa amb la familia i fer el Thanksgiving Dinner.
Doncs, jo, estava aquí a Venice, Florida, tot solet.
El meu amic Hampton, arquitecte i catedràtic jubilat
va morir el día següent de la meua arribada a Venice
ja fa més de tres setmanes. Em va doldre molt
i em va deixar un buit què no m'ha tocat altre
remei què acceptar-ho.
Un matrimoni, conegut de les sesions de Tai Chi
a les què assisto em van convidar pel dinar d'avui,
els hi vaig agraïr, però no vaig voler acceptar-lo.
Així què, sense saber cuinar gens,
he dit "ja em faré el meu Thanksgiving Dinner".
He seguit "les instruccions" del paquet de
espagetis, molt prims, anomenats "angel hair"
(cabell d'àngel, però què no és el nostre cabell
d'àngel tant bo), fent bullir l'aigua amb salt,
tirar-li els espageti, fer-los bullir 10 minuts més,
escorrels i al plat amb una salsa "Ragú" què
ja la venen als supers. Jo l'hi he afegit uns
champinyons i uns cors d'escarxofes i formatge
Parmesan ratllat i APA! EL MEU DINAR DE
THANKSGIVING. (He tingut present les idees
de na Vegana. He evitat sacrificar cap ser vivent)
Amb mig got de Cabernet Sauvignon he quedat
satisfet.
A les hores he decidit felicitar i desitjar-li
un Happy Thanksgiving al meu millor amic
què vaig tenir a l'universitat (fa 57, sí cinquanta set)
anys, en Woody. El truco i em contesta una veu
femenina, Hello! i jo immediatament faig,
Hello!,are you Betsy? this is Manuel.
Oh, Manuel!.... i em parlat uns minuts, li
he preguntat com estavan TOTS ELLS,
i m'ha dit què tots estavan bé.
Ja això m'ha donat un alivi, després de tants amics
què o s'han mort o estàn malament de salut.
Aleshores li he dit què quan faig la meua
(diguem oració) d'AGRAÏR, PERDONAR,
NO TÉMER i NO ODIAR, sempre penso en ells,
com amb altres amics després dels meus pares
i parents més pròxims.
També li he recordat què ella era molt afortunada
perquè en Woody és de lo més bo què hi ha.
La veritat, què a mí, fins i tot em feia "rabia"
de veure'l TANT INCREIBLEMENT BO O CANDID.
No va ser fins al cap de varios mesos de ser amics
què un día va dir...." em sembla què aquests paios no
s'han portat gaire bé!" referint-se a uns altres estudiants
què jugavan ping-pong i què nosaltres ja haviem pagat
per aquella hora. Ells ens van pendre quasi bé la meitat
del nostre temps, i quan per fí, van plegar van tirar
la pilota per la finestra. Ell, en Woody, la va anar a replegar
i va ser quan va dir la famosa frase,
"...." em sembla què aquests paios no s'han portat gaire bé!"
¡PER FI! vaig dir jo, és el primer cop què veu amb algú
què no admiri. Per ell ,tothom era fantàstic.
Un día jo portaba una americana de vellut molt maca,
d'un color "Burgundy" (com de vi de Borgonya, vermell fosc),
però jo només me la posava els vespres, perqué amb la llum
elèctrica es veia molt maca, però a la llum del sol,
era francament "xillona", i en aquell temps
no m'atrevía a posarme-la.
Doncs ell em va dir, què maca la teua americana!
¿me la deixes posar? i jo li vaig dir , sí, sí!
Ell portava una americana de llana de Cashemira.
"de lo més maco", de color beix molt discret i elegant
A ell li queia be la meua americana i a mi,
millor no em podía quedar la d'ell. Així que em diu,
¿vols què fem el canvi? i jo no podía estar més content
correns li vaig dir SÍ,SÍ!
Setmanes després, dinant a casa seua, la seua mare
m'explicava com sempre els companys i compayes
d'en Woody s'aprofitavan de la bona fe del seu fill;
em deia un relat i un altre, i diu, no fa gaire li van canviar
una magnífica americana de Cashemira per una de vellut.
Em vaig posar més vermell que l'americana!
Ell va patir encara MÉS què jo; jo li vaig confesar a sa
mare que el aprofitat havía estat jo i ella em va perdonar.
Tindría material per escriure un llibre, de les coses
d'en Woody, però no ho puc fer ara.
De com em va encarregar què tregués a la seua novia
per Cap d'Any perquè ell estava a la Marina,
del acomiadament abans d'entrar a la Marina,
de les noces, i el viatge subsegüent,...
Li he preguntat pels nets, i m'ha dit què
els estavan esperant què arribessin de San Diego,
en Woody i Betsy viuen a Boston, per
celebrar el Thanksgiving.
M'ha recomenat què llegeixi el llibre
"Death in the Sahara". l'hi he dit què
ho faría; però, ¿qui sap?
He vist al Google què és la narració
d'una aventura tràgica i veritable
què ha de fer patir de llegir-la. J aveurem.
Abans de dir-nos adéu,tots dos ens hem dit
què parlar-nos ens havía fet el DIA FELIÇ
I ÉS VERITAT!!!
Una abraçada a tothom i felicitats!
|
Contactes
Registra´t
1740 
9
