| |
BLOC ESPIRITUAL
 divendres 13/novembre/2009 - 03:36  611  2
Per l’Erratica que diu amb raó que la religió em pot.
Cant espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra, només, l'ombra del temps que passa,
i la ilïlusió del lluny i del a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal:
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pà tria, Senyor: i no podria
ésser també una pà tria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquà s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà ?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allà voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà 'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquÃ.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!
Joan Maragall i Gorina
Això de l’origen de les religions ens queda molt lluny, però sembla raonable l’explicació que en donava un llibre d’antropologia: les religions neixen perquè els humans ens volem rebel•lar contra la mort, malgrat tots el dolor i tots els patiments d’aquesta vida, no volem que s’acabi i ens entestem en crear un camà que faci possible la vida eterna.
I qui sembla que van ser els primers deus? Doncs els primers deus sembla que foren els avantpassats dels creadors de les religions. Aquell gran guerrer que va aconseguir conquerir no sé quants pobles, aquell gran bruixot que va aconseguir curar no sé quanta gent, aquell gran lÃder que aconseguia que el poble el seguÃs amb la seva retòrica, etc...
Algun d’aquests fou l’origen de Jahve, un home que es convertà en un Déu més d’un colla de Déus i després, per obra i grà cia de Moisès, en l’únic Déu.
Però els humans, que de les pedres treuen pans a tot arreu, van aprofitar la necessitat de l’home per sentir que existia una vida eterna per tal de crear una jerarquia – la església – i unes normes – el catecisme, els codis canònics, etc...- i aixà quedava establerta d’una manera clara què és el que havien de fer les persones per guanyar-se el cel, això és: creure cegament les normes i obeir cegament la jerarquia.
Aquests dies en que la mort –que ordinà riament esborrem de les nostres vides reduint-la a la mÃnima expressió- revé amb el dia de Tot sants i la melangia tardorenca, amb les fulles mortes ballant el seu darrer vals al caure dels arbres.
Recordo el que em va dir un germà de La Salle irlandès a DublÃn ja fa molts anys: si deu existeix, segur que es misericordiós i tots anirem al paradÃs i, si no existeix, quan ens morim anem a parar al no-res i s’acaben tots els nostres sofriments i tots els nostres problemes.
A mesura que em vaig fer gran tinc més ganes que deu no existeixi i que no hi hagi una altra vida, no fos cas que anés a parar a un paradÃs on estigues vetat el sexe, la llagosta, l’alcohol i DionÃs.
|
Contactes
Registra´t
