| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
TESTAMENT
 dijous 12/novembre/2009 - 03:16  988  5
Adapto com millor sé i se m’acudeix aquesta bellÃssima cançó de Brassens, que va ser una de les primeres que em va entusiasmar del seu repertori. Si algú ens ha ensenyat a jugar amb la mort, a fer entremaliadures amb ella, justament és el cantautor de Séte,
Em fotré trist com un ombra allargada
Quan el deu que va sempre amb mi
Em dirà donant-me una abraçada,
Puja al cel a veure si hi visc,
Llavors del cel i de la terra
Hauré de fotre el camp.
No ha tallat del tot la serra
El pi del meu taüt llampant
Si he d’anar cap a la tomba
Prendré el camà més llarg,
Miraré de fer com a l’escola
On feia campanes sense parar.
Tant me fot si els enterramorts borden
O si em creuen boig de lligar,
Que si tanta pressa tenen i volen
Jo els deixaré passar al davant.
Abans d’anar a explicar historietes
A les à nimes que ja son al setè cel
Somnio amb viure una amoreta
Al meu cor que te faldilles per estel.
T’estimo diré una altre vegada,
Una altre vegada perdré el nord
Desfullant el crisantem maragda
Que és la margarida dels morts
Espero que senti la meva dona
Al enterrar-me un gran dolor
I no li calgui tallar cebes rodones
Per haver d’esclatar en grans plors.
Que es casi en segones noces
Amb un marit tant bo com jo
Això podrà aprofitar les meves botes
Les espardenyes i el meu bastó.
Que estimi la meva dona,
Que gasti el meu vi el meu tabac
Però que mai, ni en broma,
Foti una hòstia als meus gats.
Que malgrat que no tinc ni una engruna
Ni un polsim de mala llet,
Si pega als gats, treient de la boca escuma
Un cruel fantasma per a ell seré.
Aquà jeu una fulla morta,
Aquà acabo el meu testament:
Hi tinc penjat a la porta
Tancat a causa de l’enterrament.
Deixo la vida sense rancúnia
No em faran mai més mal les dents
I marxo devers la fossa comuna,
La fossa comuna del temps....
M’agradaria que el dia que el morÃs, al meu funeral, algú cantés aquesta cançó o la recités en forma de poema.
M’agradaria que m’incineressin i escampessin les meves cendres des del terrat de casa dels meus pares al Raval, de l campanar de Santa Coloma de Queralt i des de qualsevol lloc de Pessonada.
M’agradaria que el dia que morÃs fos un dia de tardor en el que la pluja jugués amb les persones a mullar i a no mullar i el vent fes ballar les fulles frenèticament amb una melodia copiada de Wagner-.
I m’agradaria que quan jo morÃs, entre els que es vinguessin a acomiadar hi hagués alguna parella que, de tant en tant fes manetes, per riure-se’n de la mort i, malgrat tots els malgrats, fer el ullet a la vida.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
