| |
POESIA A LA CATALÒNIA
 dijous 29/octubre/2009 - 06:53  443  1
Bécquer, aquell finíssim romàntic andalús, deia que poesia “eres tu”, o sigui jo, o sigui tu, o sigui ell, o sigui qualsevol. Potser sí. Potser sí que tots tenim una part poètica en la que l’ètica i l’estètica van de la ma i ens far ser sublims, una miqueta si més no. Potser si que existeix allò que els antics en deien ànima i en algun racó d’aquesta s’amaga sempre un gust intrèpid per la bellesa. Potser sí.
Però hi ha hagut moltes més definicions: paraula en el temps ( Machado ), paraula a temps ( García Lorca ) i suposo que mil més que no em sé perquè no em van ser ensenyades a classe i no m’he topar amb elles en les meves lectures.
Saber què és poesia, com que és bellesa, ens aboca, crec, a un estèril poema metafísic. Si partim de la base que parlem d’un text escrit en versos ( ja sé que hi ha poemes en prosa que encara compliquen més la definició ) és molt difícil que tots els posem d’acord en què és poesia. Hi haurà els formalistes, els informalistes, els culterans, els conceptistes, els barrocs, els clàssics, els simbolistes, els moralistes, els impresionistes, els surrealistes i totes les famílies que vosaltres hi voleu colocar. Però jo crec que aquestes classificacions pertanyen més als professors de literatura que no pas als poetes, que prou feina tenen per escriure uns bons versos – bons versos des de la seva percepció, és clar – com per a filosofar sobre què són versos bons i què són versos dolents.
Per mi poesia es despullar-se. Poesia és reflectir en versos el que ets, el que vius, el que et fa patir, el que et fa content. I la manera com m’agrada que els poetes – i no cal dir-ho les poeteses – es despullin és amb versos que, sobre tot, s’entenguin. Si es despullen però jo no me n’adono perquè ho fan amb un llenguatge que no capto em perdo el streaptease i m’avorreixo.
Es clar que a partir d’aquí entro en un mar de contradiccions ja que aquí i allà em topo amb poemes que m’agraden i que no tenen res a veure amb la teoria que acabo de descriure. Es el que tenen les teories que qualsevol ventada de realitat te les ensorra. Es igual, si més no queda bé això de que “Poesia és despullar-se”, vaja, dic jo...
La presentació l’altre dia d’un llibre de poesia col.lectiu a la Catalònia en el que hi participava una amiga meva va ser francament emocionant. Sempre és emocionant que es faci justícia i que els teus amics pugin al pòdium. Però fullejant el llibre me n’adono que la majoria de poetes el que volen demostrar és que escriuen bé i equiparen escriure bé amb escriure d’una manera barroca, amb encreuament de paraules originals i incomprensibles que sovint són molt pedants.
La meva amiga, no. La meva amiga es despulla. I és tot un espectacle...
|
Contactes
Registra´t
