| |
Santa Teresa de Jesús
 dimarts 20/octubre/2009 - 05:37  495  4
Santa Teresa de Âvila. El sant de ma mare, de la meva sogra, de la meva filla. Gairebé sembla mentida que la meva dona no és digui Teresa. Teresa, la “plena de seny”, d’Auziàs March, la monja sensual que ens ha deixat uns poemes místics en els que Déu és un gran mascle. La fundadora de convents. La recreadora d’unes intensitats que ens confonen als que pequem d’un excés de racionalisme.
Dones. Mare de Déu. Dones. I si la meva dona es digues Teresa –que és el que tocava- les dones més importants de la meva vida.
Dones.
Ma mare ja no hi és. Però d’ençà que no hi és que hi és cada dia. Es mira des d’un cel que potser només existeix perquè ella hi és, somriu i em diu: “Apa, noi!”, quan faig trampes, quan faig trampes no sé si amb els que estimo o amb mi mateix. Perquè ma mare era una dona simple. Estimava i prou. No necessitava escriure grans tractats ni de teologia ni d’ètica. I, a la hora de la veritat, la seva ètica és la més resplandescent que he conegut. Que s’apartin els filosofastres de les càtedres, l’ètica d’una bona mare és perfecta. No cal més.
La meva sogra, aquest mal bitxo, encara hi és. Però un atac i la demència senil l’han transformat en allò que no era. Ara és més dolça, més riallera, més tractable. Abans era una tirana. S’està a una residència on mor gent cada dia i nosaltres l’anem a veure cada quan podem sense recriminar-li les coses que ens ha pegat. Ni ella no les recorda.
La meva filla. La meva filla és un sol enlluernant de 14 anys. Jo la veig la veig i m’enlluerno. L’he de governar tot i ser conscient que és molt millor que jo, no ja a la seva edat sinó ara mateix. Seria jo qui hauria de prendre consell de ella, de la seva moral, del seu alè vital, de la seva energia, de la seva força. Però l’esforç que he de fer per estar a la seva alçada fa que millori com a persona. Tenir fills serveix per escalar muntanyes d’ètica i d’estètica.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
