| |
MAURICE DE VLAMINCK AL CAIXAFORUM
 dilluns 12/octubre/2009 - 04:02  554  0
Si hi ha alguna cosa que envejo de Madrid amb tota la meva ànima és el Museo del Prado. Si sóc a Madrid i no estic fent feina, hi ha el 90% de probabilitats que estigui rondant amunt i avall pel Museo. Hi ha tants genis concentrats que, cada vegada que hi vaig, només miro les obres d’un pintor. Sempre he pensat que les persones que miren d’exprimir tots els quadres d’aquests museus colossals o bé són persones sense cap sensibilitat per la pintura – i, per tant, surten del museu tal com han entrat – o bé agafen una indigestió de genialitat.
Barcelona, en l’aspecte museístic – i en tants d’altres! – és un país de segon ordre. D’una banda hi ha el romànic –potser el més important del món, però que a mi no m’interessa- i d’altra banda el modernisme, el cubisme i el surrealisme. I, per damunt de tots, Dalí.
Per tal de contraposar el seu provincianisme museístic, Barcelona és una ciutat on contínuament s’hi celebren exposicions dels més cèlebres pintors mundials de tots els temps. Jo hi he vist Magritte, Klimt, Goya, Rubens, els barrocs italians, Kandinsky, Freud, etc...Normalment els barcelonins reaccionen a aquestes convocatòries de manera entusiasta, cosa que em fa sentir orgullós del grau de civilització dels meus conciutadans. Perquè el que no potser és que tinguis a quatre passes de casa les obres d’un geni i decideixis mirar la tele o jugar amb l’ordinador. Si jo fos Déu tot menyspreu a l’art i al plaer seria pecat. Pecat capital sense perdó possible.
Avui he anat a veure l’exposició del fauve Maurice de Vlaminck al Caixafòrum. Els fauves (“feres”), foren un grup de pintors de la primeria del segle passat que es caracteritzaren pel nervi dels seus colors, vius i enlluernants, que sovint no tenien gaire a veure amb els colors reals de les coses. Naturalment van escandalitzar al públic de la seva època, però ja sabem que el públic, quan se li presenta una cosa que es surt del normal, gairebé sempre s’escandalitza, per més genial que sigui l’obra en qüestió, com va passar amb la novena simfonia de Beethoven.
Vistos els quadres de Vlaminck penso els retrats de persones –si es que se’n pot dir així- no m’agraden gens. Que converteix les dones em baldufes o en estàtues de marbre i això és pecat perquè la dona ha de ser –al meu modest entendre, és clar- el més carnal possible. Allunyada del nyap, l’elegància i el misticisme.
Els quadres dels paisatges són tota una altra cosa: els blaus i verds del Sena, els grocs de la tardor, els vermells vivíssims de les teulades em semblen sensacionals. Me’ls emportaria a casa i els penjaria a la meva cambra, al menjador i al meu despatx, cosa que és, crec, el millor elogi que es pot fer d’un quadre.
De Picasso, Tàpies i tants d’altres no en penjaria cap. No per res, sinó perquè probablement cal entendre-hi molt més del que jo hi entenc per apreciar-los. I jo els esforços ja els faig fent d’advocat, de pare de família i de ciutadà.
|
Contactes
Registra´t
