jo tambe donaria molt per poder explicar-li moltes coses al meu pare, va marxar quan jo tenia quinze..i es va perdre tantes, tantes coses ..no se si em va fer ser mes valenta..o hagues preferit tenir els seus consells i a ell..es clar..però la vida és així, aquestes coses les sentes a la resta de la gent i quan et toca...toca.
el video està molt be..espero tenir més paciencia..
jo tinc els pares vius però donaria anys per tornar a parlar amb la meva amiga que va marxar amb 37 anys. Hi ha tanta feina a fer com a especie per intentar assimilar aquest tema absolut: la mort.
m'ha emocionat, tinc una avia de quasi 94 anys i la veritat es que moltes vegades no soc capaç de tenir la paciencia que segurament ella tenia amb mi... molt bona aportació, breu senzilla i molt carregada de contingut.
Jo vaig escriure el llibre de la nostra vida, quan el meu germa tenia una depresio molt gran, i en vam surtir junts, m'ho ha recordat.
Gràcies! de tot cor.
:)
i m'ha fet pensar en altres èpoques passades i en q hi ha coses q estan en la nostra mà per q segueixin sent boniques, tot i q a vegades ens hagin de fer una mica de memòria....
Una abraçada!
A vegades m'he enfadat amb els pares i cal recordar que ells m'han donat el més important que tinc, la vida i el seu suport incondicional des que vaig néixer.
he recordat l'acudit aquell del fill que li pregunta al pare: i los búhos tienen buhitos?
A hores d'ara, tan de bo els pares i les mares continuin sent tan pacients, tan de bo els fills i les filles ho recordin