| |
Poe-3 Eleonore
 dimecres 30/setembre/2009 - 03:31  438  1
Qui no recorda el jardà paradisÃac del seu amor novell? Aquell indret divà on tot eren flors i violes i romanà on les sines de l’estimada eren l’ambrosia que ens havia de fer immortals i el seu cony el coll d’ampolla on podÃem provar la nostra fortalesa i el nostre compromÃs absolut amb la vida.
Però els anys fan que l’amor esdevingui tardorenc i l’escepticisme, quan no el cinisme, giren la truita de manera que on abans hi veiem un paradÃs ara, en els millors dels casos, hi trobem una botiga i, en els pitjors, l’infern.
Però quan un integrant de la parella es mor, quan algú que es estimat intensament per algú altre que té la sort o la desgrà cia de quedar-se a la terra, esdevé un ésser realment divÃ. Esdevé omnipresent, jutja des del cel els nostres actes i els nostres pensaments i ens els fa arribar a la nostra consciència sense cap mena de contemplacions. Ens fot més hòsties que en vida. I ho veu tot.
Però els anys passen i, de mica en mica, el mort estimat deixa de ser un jutge inquisidor i passa a ser un còmplice comprensiu i ens ve a dir que si no fem el que més ens convé ben rucs que serem.
Es l’avantatge que tenen els humans de poder-se fer les religions a mida.
|
Contactes
Registra´t
