| |
APOLOGIA DE LES SINES (ARTICLE SEXISTA ).
 dimecres 23/setembre/2009 - 06:57  575  3
...tens dos pits com dos sols...
Jacques Brel
Si hagués de triar el que més m’agrada de les dones tindria feina. D’entrada m’agrada tot, fins i tot quan rondinen si al carrer fa una mica de fred i vent. Però si em m’obliguessin a triar algunes parts del tot, segur que em quedaria amb el seu cervell i el seu cor, per aquest ordre. Contràriament al que pensen alguns no hi ha res més detestable que una dona ruca – una dona ruca? Però si no n’hi ha! -. I pel que fa a una dona dolenta, hom pot imaginar que la seva capacitat per amargar-nos l’existència és inabastable. Seria com el pitjor verí ( fins i tot ambles dones que son bones la feina que tenim per respirar, sovint, no et fot? ).
La tercera cosa que més m’agrada de les dones són les seves sines, aquesta escultura voluptuosa i tendra que Déu tingué a bé de bastir al seu tòrax per fer-nos feliços de no sé quantes maneres.
D’entrada ens fan feliços perquè ens donen el primer aliment a aquest món, el primer aliment càlid i dolç que ens fa estimar la vida acabada d’estrenar. Però un dia malauradament això s’acaba.
Val a dir que d’aquesta pèrdua els mascles no ens refem mai. Per això tant aviat com podem tornem a amorrar-nos als mugrons femenins. Voldríem que tornés a brollar l’ambrosia però si no raja ens hem de conformar i esperar a que els nostres fills nadons ens convidin a fer un tastet, si sa mare vol, és clar...
Després les sines són el millor coixí que mai no s’ha inventat. Es el coixí que realment ens serveix per a que dèries, mals de caps, ràbies, odis ens marxin gràcies a la suavitat d’una tendresa elevada a la seva màxima potència. Per això jo soc partidari de les sines més aviat grans. No escandalosament grans, que llavors amb tanta carn et fas un embolic i fins i tot t’espantes una mica.... O sigui que jo no seria de la colla de Brel que deia que volia estimar noies que tinguessin “dues sines com dos sols”. No. Com dues taronges –o préssecs- tirant a grans.
Sóc un partidari absolut dels escots generosos, no cal dir-ho. Veure les noies i les senyores pel carrer mostrant la part superior de les seves sines m’alegra l’existència. No crec que cap pintor hagi pintat cap quadre que pugui compasar-s’hi i, pel que fa als escultors, potser en Llimona s’hi atansa una mica.
I a les platges sóc un voyeur irreprimible. Procuro dissimular, però crec que tinc l’obligació de retre homenatge a la bellesa que tinc al davant. Les sines de les senyores són més importants que la mar, la sorra, els roquissers i les gavines. No cal dir que a les platges et trobes amb sines de tota mena. Sines clàssiques, perfectes; sines cubistes en forma piramidal que semblen sortides d’un quadre de Picasso; sines surrealistes per excés o per ser gairebé inexistents.
Etc...
|
| |
|
Contactes
Registra´t
