|
Hem dic Joan (Part 5).
dimarts 22/setembre/2009 - 06:24 934 2
Un malvat bruixot, envejos del seu bon cor, va torturar cruelment a un bon home fins que el convirti en un escorpi amb un poderos malefici. Un día, l'home-escorpi estava a la vore de un riu i va veure un cadell de lleó que volia creuar. “Puja damunt meu” va dir l'home-escorpi, “ a mí els ferotges peixos del riu no hem fan mal, et portare al altre costat”. “¿Cóm puc fiarme de tu?”, respongue el cadell de lleó, “seguro que hem clavaras el teu fiblo letal”. El bon home-escorpi va jurar i rejuro que tal cosa no pasaria, i el jove lleo va pujar a l'esquenas del embruixat. A mig cami, el mortal fiblo s'enfonsa en la carn del cadell, “m'has promes que no hem faries mal, ¿Per qué ho has fet?” diguer el petit lleó en el seu darrer ale de vida.L'home-escorpi, plorant amargament va dir “ho sento, ara soc un escorpi”.
Adaptació de un conte popular africà.
------------------------- ------------------------- ------------------------- ---------------------
Pasaren 4 anys.
Ana treballava en un saló de bellessa, i en sortir anava a cercar a Luis, que estava molt millor, a colegi. Amb el temps s'havía convertit en un nen mes centrat, inteligent i de bon cor. Joan buscava treball en va i feia les feines de casa, ocasionalment tenía algún client propi amb el que portar una mica de diners a casa, pero ningu el volia com a treballador, la historia era siempre la mateixa: El entrevistador elogiaba el seu bon curriculum, pero cuan llegien amb detenimient el seu nom, el rebutjaven sense cap mes explicació. La frustració era insoportable “Pare tenía raó… ¿Quin home soc si no puc mantener a la meva familia?”, pensava constantment.
Ana estava plorant de nou. Ella havía quedat sense gel per als cabells, i l'hi va demanar a en Joan que n'hi portas una ampolla ja que anava a fer la compra, pero se'n va olvidar.
-!! Maldito cerdo egoísta !!, solo piensas en buscar trabajo, estas obsesionado. !! Necesitaba este champú !!.
-Ana… me estas gritando por un champú. Te lo voy a comprar ahora mismo si tanta falta te hace, pero no es necesario ponerte así. – Va dir ell dolçament, aparentment sense alterarse, mentre li acostava un mocador.- Anda mujer, sécate las lágrimas, y tranquila.
Ana va reaccionar como si la haguesin abofetejat i es posar a plorar desesperadament de nou… com si ser tractada amb amor i respecte fos alguna cosa extranya i desconeguda. Llavors es va llançar sobre el seu xicot, i el va abraçar desconsolada.
-Lo … lo siento mucho cariño…. Perdóname…. Tengo tanto miedo…
Escenes com aquesta tenien lloc un cop cada día com a minim. Durant 4 llargs anys, Ana reaccionaba violentament i amb desconfiança amb en Joan, sense cap motiu. Crits, sospites sense fonament, desconfiançes, amenaçes, i fins i tot (en ocasions) insults. El trauma de haver sigut maltratcada l'hi havia tancat el cor a tota demostració de amor per part de Joan, que siempre era rebuda amb reçel o de mala manera.
Ana l'hi havía explicat tot el succeit amb José, i no era de extranyar que tingues por, per el que éll sempre treia forçes del seu, ara tambié ferit, cor i la perdonava un cop i un altre... i un altre... i un altre. Tot i que per dintre sentía que no era justo que ell pagas per la brutalitat de en José, sempre la perdonaba y consolaba… pagant el preu de sofrir ell mateix cada vegada, durant 4 anys.
¿Cóm es posible que hi hagi gent que sigui capaç de maltractar a la persona que estima expresament?, ¿de fer les barbaritats que Ana l'hi havia explicat que havia patit?. Els crits, els cops, les humiliacions que patí la pobre Ana… pero el pitjor de tot, la historia que feia que en Joan tingues un calfred cada cop que es recordava de cuan Ana l'hi va explicar. La nit que Ana va decidir demandar al su marit per salvar la seva vida i la del seu fill.
Aquella nit, José tornava borracho a casa, com de costum, i davant del petit Luis pegar a la seva dona per a que l'hi practicas sexe, pero a causa del alcohol no va ser capaç de tener una erecció. Emportat per la furia, aquella massa de ira l'hi va pegar amb tota la seva anima en la cara, trencant'li la mandíbula, “!! Eres una inútil !!, no vales ni como PUTA… pero eso se va a acabar, les voy a enseñar a todos cuan INÚTIL ERES”, i mentre ella plorava de por i dolor, ell la portar arrosegant dels cabells al repla de la escala, l'hi va donar un cop de peu amb les seves pesades botes en els ronyons, amb un crit de dolor esgarrifos, la dona es va arquejar per posarse les mans a la esquena i aliviar una mica el dolor, en aquest moment, José utilitzar una de les seves mans enormes i brutes per inmovilitzar els esprimatxats braços a Ana, i mentre agafava a la seva dona dels cabells amb la altre ma, José es posar a cridar, “!! Vecinos, salid de vuestras casas y mirad a la perezosa puta que tengo en casa, mirad como no vale para nada !!”, i va começar a golpejar el cap de la indefensa Ana contra els durs escalons de marbre varies vegades “!!para que los vecinos vean lo mala mujer que eres!!”. Amb cada cop que José l'hi feia donarse contra els durs escalons, la vida de la dona s'escapava, la sang manava per la seva cara esquitxant el terra, el petit Luis ho va veure tot... els veins trucaren a la policía i a una ambulancia, i decidiren prestar declaració cuan varen saber que Ana estava viva i que tenia intencio de denunciar al seu marit. No l'hi va obrir el cap de miracle, pero va tenir que anar amb vendatges al cap casi un mes. Durant el judici, Ernesto Domamante va tractar de convencer al jurat que els vendatges de Ana eren falsos i sel's havía posat ella mateixa, i que les ferides que no quedaven cobertes eren maquillats. Per tot aixo, José Domanante va pasar una sola nit de preso, una nit de preso i 200€ al mes fins que el petit Luis fos major de edat.
Joan perdonava a Ana una i altre vegada, aguantava els crits, les desconfiançes inmerescudes, els plors,els chantges emocionals… Era dur de portar aixo tots els díes. Mentre Ana seguía plorant, mes tranquila, va sonar el teléfon.
-Tranquila mujer, es el teléfono, tranquila. Voy a cogerlo. ¿Estás mejor cielo?
-Si… lo siento… perdóname Juan.
-No hay nada que perdonar.- L'hi va donar un peto tendre i suau a la galta, i va anar al menjador. Joan va despenjar l'auricular i va reconeixer la veu de la seva germana.
-! EH, germaneta !, ¿Cóm va tot?.
La seva germana gairabe no podía parlar, tenía un nus al coll.
-Joan, el pare te cáncer.
------------------------- ------------------------- ------------------------- ---------------------
Durant tot el día, Joan va haver de agafa tres trens, dos taxis i dos avions per poder tornar a la seva terra natal.
La seva germana el va portar del aeroport al hospital, i cuan entrà dins l'habitació i va veure al seu pare moribunt, al home del uniforme blau se l'hi dibuixar un gran somriure a la cara, i entre llágrimes de felicitat l'hi va donar una gran abraçada al seu fill, com mai abans l'hi havia donat. “Fill meu, estic tan content de veure't, estic tan orgullos de tu… ja ets tot un home, he trigat molt, pero ara sé tot lo que vals…estic tan feliç de ser t'on pare…”. Joan no va poder dir res, portava tota la vida esperant escoltar allo, senzillament l'hi va correspondre la abraçada.
Al día seguent, amb un somriure a la cara, Joan pare, es va morir.
------------------------- ------------------------- ------------------------- ---------------------
Mai hi havia hagut tant de escandol per el funeral de un mecánic. Havía tanta gent que va voler asistir a la misa, que mes de seixanta persones estaven afora de la esglesia. Joan es sentía extrany, fora de lloc i, sobretot, confus. Havía tanta pena i plor en aquell lloc, gent important i humil, homes i dones, gent del poble i forasters, pagesos, ciutadans, mariners, nobles, empresaris, jóves i vells… tantes persones plorant i expresant una profunda tristessa que Joan no sentía en aquell moment.
L'home del uniforme blau, la mateixa persona que havía protagonitzat els seus malsons i que tant de mal l'hi havía fet, el seu pare, ara estava mort. Descansaven les seves restes en una freda caixa de fusta. Era tal el remoli de pensamients i sentimients, tots ells tan contradictoris, que Joan va acabar amb un mal de cap horroròs.
Cuan tots els presents es posaren davant seu per donarli el condol, Joan va tenir per un moment la extranya idea de que s'havía equivocat de funeral. “Tu padre me salvo la vida”, “gracias al teu pare hem vaig poder casar”, “el teu pare va evitar que la meva empresa fes fallida”, “tu padre me enseño todo cuanto se”, “tu padre salvo mi fabrica”, el teu pare, el teu pare, tu padre, tu padre… “Llavors, el meu pare unicament hem tractava malament a mi, ¿Per qué?”.
En acabar el funeral, cuando estava sol amb la seva mare a casa (la seva germana rebía el consol de les seves amigues), Joan no poguer evitar expresar els seus dubtes a la seva mare.
-El teu pare era un gran home. Ja has vist cuanta gent ha vingut a despedirlo, cuanta gent que l'hi deu alguna cosa.
-Llavors… ¿Per qué me tractaba aixi?.
La seva mare suspirà, i unes cuantes llágrimes mes lliscaren per la seva cara.
-El teu avi, el seu pare, el maltractava i li pegava sovint. Si es llevaba tard li golpejava amb el cinturó, si no feia tot el que l'hi deia l'hi donava cops de puny… una vegada, el teu avi, l'hi donar tal pallissa amb els punys que a punto va estar de morir. No pensis mal del teu pare fill meu, ja que ningu l'hi ha ensenyat a serho, el nomes feia el que sabía, el que pensava que era millor.
“El meu pare va patir maltractes i ho he pagat jo, Ana a patit tambe malstractes i tambe ho pag jo… en 4 anys res ha cambiat”. Victima de victimas, i ara l'hi tocava a éll. Joan ja sabía que havia de fer.
------------------------- ------------------------- ------------------------- ---------------------
L' empleat del servei de missatgeria agafar l'inmens bagúl amb els llibres, ordinador, unes cuantes prendes de roba i altres objectes d'en Joan i el va carregar al camió. Just a tiemps, ja que en unes dues hores tenia que agafar el primer tren de tornada a la seva terra natal. Va pujar les escales, va entrar a casa seva, i va acabar de fer la maleta mientras Ana i Luis el miraven en silenci. Cuan va acabar, va deixar sobre la tauleta de nit les seves copies de les claus del pis i un sobre amb tots els diners que tenia estalviats. Finalment, Ana trencar el silencio.
-Ojalá pudiera haberte hecho feliz amor mío… siento tanto todo lo ocurrido.
-Lo sé Ana, como también se que nada de lo ocurrido es culpa tuya.
-¿Hay alguna manera de convencerte para que te quedes?.
Juan va mesurar les seues paraules. Estava a punto de llorar, pero tambié sentía que el seu cor estava cada cop mes lleuger.
-¿Alguna vez en estos cuatro años te he hecho feliz Ana?. Todos los días has tenido tanto miedo de que me convirtiera en otro José que nunca has llegado a amarme, solo he sido un saco en el que poner tu dolor, siempre has tenido dudas respecto a mí, pese a que he me he puesto a tus pies desde el primer día, has sido mi reina, mi Sol, y mi universo, y jamás he mirado a otra mujer… - Joan va dir tot aixo sense alçar la veu ni una mica.
-Puedo cambiar… puedo amar…
-Cuatro años Ana, cuatro años de gritos, de sospechas, de insultos, de desconfianzas sin motivo, cuatro años de lágrimas y discusiones sin motivo. ¿Qué relación vamos a tener si nos unió el dolor? - va dir tot allo placidament, sense exaltarse... com confirmant que tot allo era solament la constatacio de un fet. Va tancar la maleta ,la agafar i començar a caminar cap a la porta.
-Juan, te quiero.
I abans de tancar aquella porta per darrera vegada, i sense mirar enrera, solament cuatre paraules sortiren de la seva boca com a despedida.
-Yo también a ti.
------------------------- ------------------------- ------------------------- ---------------------
La estació de tren estava a 10 minuts a peu, era absurd agafar un taxi. El sol començava a sortirr per darrera de les llunyanes montanyes de la ciutat de Ana. I en un carrero fosc, com si estigues esperantlo, un home gross, uns 8 anys major que éll, suant, mig calb i amb ulleres el mirava tot riguent amb malicia, mentre fumava un cigarret.
-Pedazo de mierda reseca. Eso pasa por robarle la mujer a José Domanante. Sin trabajo, sin nada… eres un cabrón patético amariconado…
Tot i que Joan s'havia descuidat molt amb els anys, conservava en els seus braços la força de un ferrer, i per tota resposta l'hi va saltar dues dents d'un sol cop de puny, l'home greixos va caure ridículament de cul a terra.
-!!¿ Qué coño haces gilipollas?!!. Hare que mi hermano te encierre.
-No, no lo harás. Varias personas que me entrevistaron me dijeron porque no he encontrado jamás trabajo aquí.
-¿Y qué?, soy el hermano de Ernesto Domanante, puedo hacer lo que quiera.
Joan va somriure en veure aquell esser patétic a terra.
-Luis te ha dicho que me voy. Y no pienso volver, pero te diré una cosa, si tu o tu hermano les hacéis daño a Ana o a su hijo, os lo hare pagar.
-¿Ah sí?, ¿y cómo?.
Joan l'hi va dir com, i en pocs minutos, (el que va trigar José a entendre la magnitut del que Joan l'hi deia) el rostre de José va pasar de estar enfadat, per passar a la estupefacció, i per últim la por.
Sense fixar la vista enrera, va seguir caminant cap a la estació per tornar a casa. Ja era un home.
CONTINUARA. PROXIM CAPITOL, EPILEG, I PER TANT, ULTIMA PART.
|