“un dios triste y envidioso
nos castigó
por trepar juntos al árbol
y atracarnos con la flor de la pasión
por probar aquel sabor.
el agua apaga el fuego
y al ardor los años,
amor se llama el juego
en el que un par de ciegos
juegan a hacerse daño.
y cada vez peor
y cada vez más rotos
y cada vez más tu
y cada vez más yo
sin rastro de nosotros.
Amb el pas del temps sembla que la “valentia” en certs moments ens abandona, quan ens sentim impotents perquè no volem perdre allò que ens estimem, quan hi ha incertesa de què passarà, quan no sabem si confiar en nosaltres mateixos...
Aquesta cançó descriu tan bé una de les meves pors d’ara....
D’avegades cal pensar més en nosaltres, però si el nostre pensament o el nostre estat depén dels que ens estimem?? Si entra una altre persona en les vostres vides que vol ser més partícep però que en el seu lloc hi ha un altre al qual mai li voldries fer mal...
Apropar-se o allunyar-se....
Us deixo dos links, un amb la cançó i l’altre amb la lletra!