| |
"...La ciutat surt rient de la tempesta..." (Joan Maragall )
 diumenge 20/setembre/2009 - 02:24  488  0
Malgrat la meva dèria antirromà ntica –que en ella mateixa ja es un brot de romanticisme explÃcit – no puc negar que hi ha alguns elements tÃpicament i tòpicament romà ntics que m’agraden molt. No puc renegar ni de Bethoven, ni de Wagner ni de Verdi. Ni puc renegar dels xà fecs d’estiu i de tardor que cauen a la meva ciutat, convertint el que normalment és una mestressa de casa treballadora i polida, en una femella que s’aboca a la passió sense cap mirament.
Els colors de foc d’un llamp m’han despertat aquesta nit mentre somniava amb les angeletes i he sentit el terrabastall de les gotes a l’esclafar-se contra el terra. M’he posat el batà i les sabatilles i m’he assegut a la butaca de la biblioteca amb els finestrons oberts de bat a bat per veure caure la pluja.
La gata, enroscada al damunt de la motxilla de la meva filla petita, també la mirava amb els ulls molt oberts i les orelles i els bigotis ben drets. Els llamps i els trons li fan por. Penso que potser per a ella Zeus continua sent el rei dels deus.
L’espectacle que es veu des de casa – un seguit d’exèrcits de gotes rabioses estabellant-se contra la cúpula i el sostre del Mercat de Sant Antoni, contra el paviment i contra les voreres, recalcades per la llum taronja – llimona dels fanals – es realment espectacular. Es una mostra de força de la naturalesa al cor de la ciutat, allà on la civilització sembla més potent.
Son les quatre del matÃ. No passa ni una à nima pel carrer. La gata deixa anar un llarg i mandrós badall fins que un tro brutal – que estic segur que ha despertat mig Barceona- l’espanta, fa un gest innat de defensa i deixa anar un meu....
|
Contactes
Registra´t
