| |
Good morning Sir.
 diumenge 13/setembre/2009 - 06:31  1509  4
Avui he recordat un apetita anècdota que, de fet, em ve al cap de tant en tant. Avui he tornat a casa amb l'Hispano, com que no ho faig gaire sovint, no tinc tarja i he de pagar el bitllet, així que he pujat al cotxe i, educadet com soc, he dit hola, no m'ha estranyat no rebre resposta, hauria de dir que malauradament no m'ha estranyat. Si que l'ha he tingut quan he preguntant “quant és”, “cinco setenta” m'ha contestat el conductor, li he donat els setanta cèntims, per estalviar-me xavalla, m'ha tornat un bitllet de cinc i li he donat les gracies, com acostumo a fer, no cal que us digui que ha passat ohi?
En fi, fa temps, anys, que es va perdent la educació, ja no és qüestió de somriure, ni de ser agradable, ni de ser simpàtic, ni de ser amable... amb la més mínima educació de saludar n'hi hauria prou, especialment quan de contestar la salutació es tracta, que no cal ni portar la iniciativa (no fos cas que et quedis amb la paraula a la boca, com em passa sovint a mi). Suposo que és un símptoma de la nostra societat, dels temps que vivim, en que sembla que l'únic que compta de veritat és tenir més, ser més, passar per sobre dels demés. La vida dels nostres avis era molt, però que molt més dura, però també eren molt més educats. De petit, quan arribava a casa, la meva avia a vegades em preguntava: “que ha entrat un gos”, només ho feia aquells dies que jo arribava de mal humor i no saludava, és clar. Sigui quina sigui la raó, la vida seria una mica millor si tots fossim una mica més educats, no costa pas tant.
p.s. Ja ho oblidava. Una vegada, jo era jovenet i val a dir que d'aparença força britànica, era a Manchester i anava cap a Londres, carregat, cansat, tímid, insegur del meu anglès i encara més de la meva oïda. Feia el viatge en bus i llavors, l'any noranta-quatre, no havia pujat mai a cap bus que portes assistent de vol, de viatge per ser precisos, va ser tota una experiència. De fet tampoc hi he tornat a pujar mai a cap bus semblant. El cas és que quan anava a pujar al bus, l'home, l'assistent vull dir, em va demanar el ticket barrant-me el pas i, amb un somriure, em va dir: “Good morning Sir”, frase que va quedar gravada al meu ADN en un etern minut. Darrera meu hi havia gent fent cua i jo em sentia insegur, cansat, adormit (era molt d'hora al matí) i no em va sortir cap resposta. L'home, uniformat, va repetir:”Good morning Sir”, el cansament és va convertir en nerviosisme i em vaig bloquejar. Per tercera vegada, va dir: “Good morning, Sir” jo volia pujar al cotxe, seure, descansar, fondrem, al voltant hi havia gent fent d'espectadors, i fent cua, i al final vaig atinar que no passaria si no responia, i vaig respondre amb un “good morning” escanyolit, que va funcionar com un mot de pas. La resta del viatge ara no ve al cas.
p.p.s. Si les coses fossin sempre com aquell dia a Manchester, potser el món aniria molt més apoc a poc, o potser tots seriem una miqueta més educats.
salut
|
Contactes
Registra´t
