| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
A VEGADES DEU SEMBLA IMBÈCIL
 dimarts 8/setembre/2009 - 11:14  596  11
Ha mort el germà Casanovas.
Quan jo estudiava el germà Joan Lluís Casanovas era professor de física i química. Era una persona d’un tarannà simpàtic i obert, però que a l’hora de fer exàmens no s’estava per romanços i ens els feia dificilíssims. Un dia, jo, que ja llavors era un nano estrany, li vaig dir: “Germà Casanovas, vos aneu molt bé de Física i Quimica, però no de fraternitat humana, ni misericòrdia, si més no a l’hora de fer els exàmens...”, ell va riure i em va dir que estudiés més, que els meus pares es gastaven els diners per a que jo aprengués i no per a que els mestres tinguèssin una misericòrdina o una fraternitat humana mal entesa amb mi.
Quan el germà Casanovas es va cansar de servir als pijos de La Salle Bonanova, va passar a donar classes als fills de les classes menestrals a La Salle Comptal i, finalment, sentint amb tota la seva potència el reclam de Sant Joan Baptista de la Salle, deixà les escoles de pagament i, junt amb altres entitats religioses, fundà el centre CINTRA al carrrer de l’Aurora del Raval, on intentava recuperar la canalla marginal que tothom havia abandonat a la seva disort.
En aquest marc vaig retrobar el germà Casanovas. Les meves filles van voler fer la comunió – jo vaig fer tot el que vaig poder per tal d’evitar-ho – i les nenes van decidir que no volien regals, que els regals que els convidats els hi haguèssin de fer, que fossin pels pobres. No cal dir que les àvies de la família això ho van trobar escandalós i els hi van regalar les medalletes d’or, pulseres i arracades que els hi va semblar. D’altres la caritat que van fer va ser irrisòria, perquè una cosa era quedar bé amb nosaltres i una altra donar diners a qui realment ho necesita.
Des de llavors ens vàrem veure unes quantes vegades. El seu optimisme era envejable. La seva capacitat de lideratge fonamental i la gràcia que tenia amb les criatures no semblava d’aquest món. La feina que ha dut a terme realment sembla la d’un sant, però no la d’un sant eremita contemplatiu, sinó la d’un sant compromés a intentar fer un món millor.
Llegeixo al diari que l’altre, mentre el germà Casanoves feia una excursió pel Pirineu pallarenc, va relliscar, va caure a l’abisme i va morir a l’acte. A vegades Déu sembla imbècil o immensament malvat. La quantitat de gent – canalla i no canalla – que ha quedat òrfena fa venir feredat.
Parlo d’aquesta mort tant absurda i injusta amb un capellà amic meu i em diu que Déu és com un pagès que recull el fruits quan estan madurs i que no pot ni s’ha d’esperar a que es podreixin. A mi les metàfores piadoses no em serveixen i li ho torno a dir: ja em perdonarà, però a vegades Déu – aquest Déu que té mil.lions de vells i malalts patint i podrint-se a casa seva, a les residències o als carrers- sembla imbècil.
Si més no podria tenir l’amabilitat de que nosaltres l'entenguèssim.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
sarralenc |
Sempre m'agraden els teus escrits,
Tuesday, September 8th 2009, 6:54 PM
i aquest no és cap excepció.
Ara, Persi, sisplau no ens posis a TOTS
els de La Salle Bonanova com a "pijos".
T'anava a dir que jo sería una excepció;
però no, jo no era una excepció.
És cert n'hi havien molts de pijos, un d'ells,
company meu de clase els anys 1944-45 i 46,
per cert avui molt admirat pel món literari i
progre-polític, es deia José Agustín Goytisolo Gay.
Possiblement després hagués canviat, no ho sè,
jo ja no el vaig tornar a veuer més.
Ell no venía a les reunions anuals dels
ex-alumnes, com ho feien altres "famosos" com
Luis Carandell, (que venía de Madrid per compartir
una estona amb els vells amics i companys) o LLuis
Daufí, que no ha faltat a cap reunió i què
segur què NO ÉS PIJO.
No faré la llista dels que,crec què no erem pijos,
però t'asseguro què n'erem força, sobretot els"interns"
què veniem dels "pobles".i dels què en Goytisolo
s'en burlava amb marcat menyspreu.
Com a tu, a mi també em va doldre la mort, fa uns mesos,
del germà Josep María, i dels altres què van morir abans
i què s'havíen fet estimar per la seua dedicació i bona voluntat
vers els alumnes. Al germà Casanovas , no recordo haver-lo conegut.
Es clar, sap greu què una persona tan valiosa i estimada com ell
ens deixi; però em de pensar què si va morir al instant,
el sofriment de part seua va ser mínim, i pot ser per això
hauríem de estar agraïts què ell no hagi patit com la
majoría de la gent ho fan quan moren.
En lo de la "imbecilitat" de Déu, crec que, qui més qui menys,
tots estém d'acord què com diu msanc, no hi és
una "persona" per allà què ens està vigilant què
no prenguem mal.
I tu també ens aclares la teua condició
(com la de molts de nosaltres) de "agnòstic-budiste-lliurepensador.
(sort que no has dit judeo-masònic-marxista, què llavors si què estaríem
vigilats per més d'una persona, no d'allà sino què D'AQUÍ :- )
|
|
TomasM-Porta |
Jo sóc un agnòstic cristià
Tuesday, September 8th 2009, 2:08 PM
que es relaciona sovint amb gent de l'església catòlica, que ara mateix té contactes amb els budistes i que, en general, admira la bellesa i la superació de la bellesa que és la bondat ( Nietzsche dixit ).
MSANC, ho sento però l'existència o l'inexistència de Déu no pot ser demostrada científicament. Fins i tot el teu estimat Einstein era deista. I segur que tu em podries donar una llista llarguíssima de científics creients. D'altra banda el lament que jo faig vol ser més un lament poètic que no pas religiós. El germà Casanovas era un excursionista expert -si fa no fa com tu- i ha tingut una desgràcia, com sovint la tenen alguns excursionistes experts cada any. Crec que està fora de lloc dir que no vigilava on posava el peu, francament. Si més no, si tu perdesis una persona estimada, generosa i molt notable no és el comentari que jo et faria.
CETIC, jo sóc agnòstic i em temo que són les senyores les que em fan trempar, tot i que es probable que, si existeix, Déu sigui femení. Estic en una intersecció estranya d'agnosticisme, catolicisme vaticà II, budisme i lliurepensament. El que penso, el que he mamat, el que m'atrau i del que vaig disfressat quan me les dono de llest.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
