| |
Hem dic Joan (Part4)
 dissabte 5/setembre/2009 - 03:17  978  3
Nota: Apreciat lector i seguidor de “Hem dic Joan”. La meva mes sincera enhorabona i agraiment si has arribat fins aquí. La veritat es que cuan vaig publicar la primera part per primer cop (en castella a la pàgina web "ciao.es") no m'esperaba que arribàs a tenir l'éxit que ha tingut, i aixo t'ho dec a tu. Aixi que consider just que, tenint en compte com t'has portat de be amb mi, que et torni de alguna manera el favor, i el millor que s'hem acudeix es donarte un avis. Com ja haurás imaginat, aquesta historia no es una historia normal, no es un relat corrent… no hi ha bons ni dolents, per el que es molt probable que alguns personatges acabin per no ser el que semblen. Es mes, seguramente aquesta historia no tengui el final que t'esperes, ni tampoc el que voldries, así que et convit a que reflexionis, que siguis sincer/a amb tu mateix/a i et plantegis si desitges seguir llegint fins el final.
Si decideixes deixar'ho aqui, vull que sapis que m'alegro molt de haver compartit aquesta experiencia amb tu, i que espero que ens tornem a veure altre cop en un texte mes divertit o a la sala de xat.
Si deciceixes seguir endavant, vull que sapis que cuan acabis de llegir aquesta historia, estarás mes ficat/da en ella del que et penses.
Aquesta cuarta part no es el final. El desenllaç definitiu de “Hem dic Joan” es la quinta entrega. Tambié estic preparant un epileg molt especial en el que intentare responder alguna de las preguntas, aparentment sense resporta, sobre la saga.
Al marge del que decideixis, sapigues que ha sigut un placer compartir aquesta historia (o part d'ella) amb tu. Reb una forta abraçada i esper que siguis molt feliç. Atentament:
Healer.
------------------------- ------------------------- ------------------------- --------------------
Las victimas jamás se recuperan, o mueren por el abuso sufrido de sus torturadores, o viven lo suficiente para convertirse en torturadores. Muy pocos se dan cuenta de este círculo vicioso, y muchos menos todavía tienen suficiente fuerza para romper esta cadena de dolor.
------------------------- ------------------------- ------------------------- --------------------
Havia sigut un llarg viatge en tren, Joan no havía estat tant temps seguit viatjant en tota la seva vida, i tot i que només havian pasat tres hores, a éll , li varen semblar una eternitat. Tal vegada tambie per la impaciencia i la curiositat. Aquell curs de terapia energética, un cap de setmana en una casa rural al mig de la muntanya, prometía ser el descans perfecte en la seva ocupadisima vida laboral i de estudis. En aquell moment de expectacio, Joan pensava en el seu pare. En tots aquests anys de aprenentatge per a Joan, el seu pare semblava haver madurat, havía comprengut el do que tenia el seu fill de cara als demes, i havía sigut un importantisim recolzament moral i financer… ja que a vegades no hi havia feina suficient. Pero ara, per fi arribava el moment de descansar una mica.
Finalment va arribar a la seva estació de desti, va agafar la seva mochila i va baixar del tren amb el cor bategant amb força. Altre cop tenia la mateixa sensació que va tenir anys enrera cuan li va fer el torniquet a aquell home de la fábrica… aquella mateixa sensació de seguretat, de saber el que havia de fer. Com si aquell senzill curs de cap de setmana li hagues de canviar la vida.
Mentre esperava a que arribas el mestre del curs per portar-los a la casa de camp, Joan es va seure per gaudir del verd i poétic paisatge, semblava estar en un paradis mentre l'aire húmit i pur li omplia els pulmons de vida. Tot cuan veía al seu voltant era un espectacle de la naturalessa, enormes prats de verd intens, roures majestuosos i bells salzes per tot arreu, maravelloses montanyes nevades que tancaben la vall i un cel blau que alleujerava l'anima només de veure'l. Unicament aquell encantador poblet i, alguna casa de fusta i pedra que es veien lluny, indicava que allí vivia gent. Poc a poc, es va començar a veure qui serien els seus companys de curs. Els que seguíen esperant a la estació, carregant alguna petita maleta o bossa de viatge, tots amb el mateix aire perdut, pero la expresió de qui gaudeix del lloc on es troba. Curiosament, en aquest tipus de curs, casi tots els alumnes eren dones.
Cuand aparegue el mestre del curs, Joan no va poder reprimir una petita rialla. Aquell home, acompanyat de qui va resultar ser la seva esposa, li va recordar el Pare Noel pero pentinat amb cua de cavall, sense ulleres i portava un somriure bonifaci a la cara. Despres de cridar en veu alta els alumnes del curs, tots els que alli esperaven es varen acostar a ell, i en en la seva cara hi havia una expresió de gran alegría, como si estigues encantat de veurels a tots. Es presentaren mutuament a tots els altres companys de curs abans de iniciar la última etapa del viatje. En pocs minuts, amb el coche del mestre i el de la seva esposa, en Joan i els altres companys varen arribar a la casa de camp on es faría el curs. Mentres tothom baixava el seu equipatje, un taxi es va reunir amb ells, i va baixar una dona amb els cabells tenyits de vermell. Joan es va quedar mirántla, com si el temps hagues deixat de existir. Aparentava tenir uns 5 o 6 anys mes que éll, i tenía un semblant misteriós, com una flor trepitjada temps enrera que es recupera amb el temps, molt prima, massa per ser saludable… pero francament preciosa, un somriure tímid es deixava veure darrera de uns hermosos i fins llavis, i els enlluernadors ulls verds despreníen una tendresa que encantava. El profesor es va adelantar i va parlar amb ella. Despres es va dirigir als demes alumnes, i amb un gran somriure va dir ben fort:
-Nois i noies, aquesta es Ana, fara el curs amb nosaltres.
A en Joan li va semblar un ángel.
------------------------- ------------------------- ------------------------- --------------------
Si existeix l'amor a primera vista o no, no ho sé. Pero Joan i Ana congeniaren al instant… dues animes ferides, desitjant donar i rebrer amor, que es reconegueren casi al instant. Pasaven la major part del temps junts en les estones lliures del curso, durant els menjars feien el posible per seure l'un al costat del altre, parlaven sense parar tota la estona i Joan sempre conseguía que Ana rigues… i cuan ho feia, deixar anar una rialla, Ana donava la trista sensació de que feia molt de temps que no ho feia. En acabar el curs, a en Joan encara l'hi quedaven 4 mesos per acabar de estudiar. En aquest temps, Ana, que el mes lluny que havía viatjat sola en la seva vida hera per baixar al poble des de la granja de els seus pares, va viatgar a Barcelona fins a 6 cops. Cuando Joan tornava de trabajar, feien tots dos junts el sopar i quedaven parlant fins que el Sol els sorprenía. Una nit, senzillament quedaren en silenci, mirántse l'un al altre, i es donaren un peto tan apasionat, que semblava que mai mes havien de tornar a separarse.
Aquell mateix any, Ana, el petit Luis i Joan celebraren junts la arribada del any nou. Amb el nen, Joan va fer amistat de seguida, semblaven ben be pare i fill legítims. Havien llogat un piso bastant céntric en el poble de Ana, Joan buscava feina i tot semblava anar be.
-------------------------- ------------------------- ------------------------- --------------------
José ni tan sols va trucar a la porta del despaix del seu germa Ernesto. Tot i ser mes de mitjanit, va entrar com si fos a casa seva.
-Necesito que me hagas un favor Ernesto.
-No te cortes hermanito- va dir Ernesto de mal humor, els negocis no anaven be, la competencia se'l cruspia, i l'estúpit de el seu german allí presente no podía portar res de bo - siéntate con tus sucias ropas de camionero en mi lujosa tapicería, a ver si la estropeas.
-Gracias - i es va deixar caure de cop en la delicada butaca.- Ana esta con otro.
-¿Y qué?, ¿no decías que estabas harto de ella? Ahora puedes volver a ir de putas tan tranquilo, ¿no?.
-¿Por qué lo dices?- va preguntar Jose confós-, iba igualmente.
L'advocat va posar cara de resignació i va pensar que el millor era anar al gra.
-Bueno, ¿Qué quieres?.
-Estas montando un balneario en tu hotel, ¿no es así?, buscas personal, masajistas y otras mierdas de estas.
-Se llama Spa, ¿entiendes ignorante?, se llama SPA. Y no podré montarlo ni contratar a nadie, porque los del hotel Cervantes se llevan a la clientela de calle.
Allo era masa complicat d¡entendre per a José, va encendre un cigarret amb cara de no entendre res.
-¿Qué quieres decir?
-!! Quiero decir, especie de gilipollas, que he perdido más de 200.000€ en mi sociedad de cara al dueño del hotel Alameda, PORQUE EL HOTEL CERVANTES SE LLEVA TODA LA CLIENTELA!!. Ojala alguien les hiciera explotar el edificio.
-¿ Has dicho el hotel Cervantes? – per un cop, José es va posar a pensar, i va tenir una idea que podría beneficiar a els dos germans. Qui sap, potser les casualitats existen.- ¿Y si pudiera ayudarte a joder a tu competencia?, entonces a lo mejor tu me podrías ayudar con lo mío.
-¿Y si los cerdos tuvieran alas?, a lo mejor entonces podrían volar.
-No hombre, escucha. Llevo un cargamento en el camión, precisamente pare este hotel que tú has dicho.
-Cervantes.
-Si. Tengo la caja del camión llena, son piezas de fontanería, comida, jabones industriales, ropas de cama, cableado eléctrico… si este material “se perdiera”, seguro que el edificio se vuelve un desastre. Cortocircuitos, inundaciones, ropa sucia, restaurante cerrado, los trabajadores descontentos…
-Vale, está bien. ¿Y a cambio tu quieres que le complique la vida a el novio este de Ana?.
-Quiero que no encuentre trabajo en ningún establecimiento tuyo.
Ernesto es va quedar mirant al seu germa i va començar a acariciarse la barbeta. Diuen que tots els ximples tenen sort. Es va servir un got de escocés 12 anys per a éll, i un altre per al seu germa.
-Mi querido hermano, a veces no sé si quieres a esta infeliz o la odias. Pero si haces esto, te aseguro que puedo mover los hilos necesarios para que este tipo no encuentre jamás trabajo en esta ciudad.
-Esto es un trato.- I brindaren.
CONTINUARA.
|
Contactes
Registra´t
