Jo no hi entenc gaire de cuina i menys d'història de la cuina, però l'altre dia parlavem de l'origen (del nom i del plat) de la fideuà. Uns deinen que els fideus han de ser dels més fins, d'altres que amb forat al mig. D'altres que els fideus han de quedar rossejats i mirant amunt, com petits cuquets socarrats. Després la conversa va anar amb l'origen del plat. Naturalment és valencià, van dir-me tots. Ha doncs molt de bé i vagi degust. Si defenssiu amb la meitat de la vostra energía el bé col·lectiu, al món no hi hauria discriminació per ningú (vaig pensar).
Però és realment d'origen valencià? A la meditarrània molts plats de cuina s'assemblen. És com els instruments musicals, o com els ulls foscos. A molts indrets hi ha instruments que sense ser el mateix s'assemblen. A la Mediterrània tenim molts els ulls foscos. El dolent és quan volem ser únics.
Unics. Quina paraula per una persona. Hem de ser-ho?. No seria millor voler ser diferents?
De fideuà diuen només n'hi ha una, de músiques moltes i totes diferents. Deu ser això, que m'ho miro amb els ulls foscos...
Que per que volem tenir la primicia de tot.. sent molt mes bo i divertit posar-hi la "guinda" particular de cada un? Tant important es ser el primer a fer un plat? Ens ho menjem mes d'agust perque ens diguin que es el autentic? Jo faig una fideuà que està per llepar-se els dits, i no la he tret de cap recepta, he fet al meu plat al meu gust, igual que faig la paella pero en lloc de posar-hi arros... hi poso fideus dels entremigs. I de veritat que lo bo .. es innovar, cada un que faci el que mes li agradi.. i inventi!!