| |
Hem dic Joan (Part 3)
 dimecres 26/agost/2009 - 02:34  905  1
El curs escolar había acabat, i en el butlleti de notes den Joan tot eren nous. El pare el va firmar en silenci, i el va llançar descuidadament sobre la taula.
-Dema a les 5 de la matinada vull que estiguis despert. Començaràs a treballar amb mi en el taller, ja es hora de que aprenguis l'ofici.- Va dir l'home del uniforme blau amb un gran somriure. Que Joan recordas, era el primer cop que li parlava en lloc de cridarli.
-¿Com?, encara queda una setmana de clases.- Respongue el noi.
-!!¿ Que ?!!, ¿I que collons farás a la escola ?, acabo de signar les teves notes ara mateix. A partir de ARA MATEIX traballaras en el taller, aprendrás a utilitzar les eines, el torn, el berbiqui, a desmontar maquinaria.
-¿Aprendre tot aixo en un sol estiu?- . En el seu inocent cervell de 12 anys, Joan estava sorpres, i li semblava molt extrany, aprendre tot aixo en tan sols tres mesos.
-¿Un estiu?. A mes a mes de gandúl, ets IMBÉCIL. Tant de llibre i tant estudiar t'ha deixat el cap agilipollat. Començarás a treballar en el taller per ser el meu succesor, per heredar el negoci familiar fins que et jubilis.
-Al setembre haig que començar la ESO al institut... no puc. Es obligatori.
Allo va ser massa per l'home del uniforme blau. El seu fill s'escaparia de complir amb les seves obligacions per culpa de una estupida llei. Es va posar vermell de ira i frustració, va llençar la taula a terra i, respirant como una bestia ferotge, en un salt va agafar el noi dels cabells. Va començar a estirar, amb una sola ma, fins que Joan no tocava de peus a terra . Amb la altre ma, endurida i forta per anys de treballar el ferro, va començar a pegar bofetades al noi como un boig. Cuan va acabar, Joan tenía les galtes i els llavis ensangonats. El noi va començar a plorar, mes per el dolor, era per la tristessa de veure's així altre cop... plorava de impotencia. L'home del uniforme blau, sense deixar els cabells del seu fill, el va golpejar contra la paret, amb la altre ma li agafar el coll... i va començar a apretar. Cada una de les seves paraules sortia amb una lentitud i una ira extrema, de la seva boca, mentre el noi s'ofegava.
-Estic fart de que siguis tan inútil... tan maricón... . Tu ets MEU, i farás lo que JO et digui.
Joan començava a posarse blau, la vista ja era borrosa. Pero en la seva ment, ja tenía masa acumulat de anys de cops, de humiliacions... i els seus sentimients de rebelio varen sortir en el pitjor moment.
-Aixo... es... el que ... tu... creus.- I por suerte per a ell, es va desmaiar. L' home del uniforme blau el va deixar caure a terra, i va començar a donarli puntades de peu a la esquena i l'estomac. La seva esposa ho va veure tot, i no intervingue en cap moment. Estava masa ocupada en aturar les seves llagrimes, i enganyantse a ella mateixa de que el seu marit feia el que hera millor per al seu fill.
Mentres estava inconscient, Joan no sentía cap dolor. Somiava que ja era major de edat, que estava estudiant com preservar la salud dels altres, que aprenía a ajudar als demes, que era molt lluny, on el seu pare mai mes tornaria a ferli mal.
------------------------- ------------------------- ------------------------- ---------------------
Van passar cuatre anys.
Joan havía suspes tant 3er com 4rt de la ESO, tot a causa de que va arribar a estar setmanes senceres treballant amb el seu pare. L'home del uniforme blau li pagava 20€ a la setmana per treballar de 6 a 2, i de 5 a 9, "la resta del teu sou es queda a casa, per ajudar a la familia", i a Joan li semblava be. Dintre de la seva situacio, va decidir que el millor que podia fer era intentar treure profit de tot allo. En tot aquest temps, Joan va aprendre a utilitzar totes les eines del seu pare, a netejar motors, desmontar maquinaria, el funcionament de maquines industrials enormes... pero no era prou per ser tan bon profesional com el seu pare. Pero... si que va aprendre a elaborar plans a la seva esquena, actuar d'amagat, es va tornar mes fort emocionalment, aprendre a preveure els camvis de humor del seu pare. Ara era un supervivient.
Els disabtes per la nit, Joan deía que anava de festa i a beure amb els seus amics. Cuan en realitat, estava a casa de algun d'ells, jugant amb videoconsoles, mirant pelicules, jugant a jocs de taula amb nois i noies ,que sens dubte el seu pare diria que son :"setciencies fracasats". Sense gastar ni un sol céntim per poder pagarse la llibertat, i poder fer la vida que desitjava cuan tingues els 18.
Pero el pitjor de tot, era els diumenges per la tarda.
En lloc de anar a prendre una cervessa o veure el fútbol, com altres adolescents de la seva clase, Joan s'havia inscrit en un curs de Primers Auxilis de la Creu Roja de la seva ciutat. Posava tot el seu esforç per aprendre tot sobre el cos humà, sobre vendatges, ferides i com actuar en cas de accidents. Va ser el millor de la seva clase. Començava a lluitar per conseguir el que volia.
Per desgracia, tres díes després de aprovar l'examen del curs, Joan i el seu pare varen tenir una feina en una fábrica de embutits. La cinta transportadora que portava els trossos de carn fins a la trituradora, es va espatllar. Hera una máquina inmensa. Des de un cuadre de control a la planta baixa, es manejaba la cinta, que conduía els animals morts fins a un cilindre de acer de mes de 5 metros de diámetre, dintre del cual, una inmensa espiral metálica molt esmolada, picaba peçes de carn de fins a 25 kg en pocs segons.
Un empleat de la fábrica estava netejant la cinta i els seus engranatges, i el pare de Joan va accionar els comandaments de la cinta per asegurarse de que ja funcionava, sense fixarse que aquell home inocent estava allí.
El crit esgarrifos del home en caure, varen permetre al home del uniforme blau apagar la máquina mentre l'empleat queia, pero la inercia de la pesada espiral va fer que aquesta giras una mica mes. Lo justo per tallar la cama dreta del home fins al moll del os, des de el canell fins el genoll.
-Oh Dios !!... Dios mío !!... mi pierna !!. Sacadme de aquí !!!!.- Els crits desesperats de aquell home glaçaven la sang. Joan va obrir la puerta de manteniment del cilindre gegantí. A dintre, una inmensa esquitxada de sang que describia la caiguda del ferit... el cual estava desagnandse rápidament. Podría morir en cuestió de minuts.
-Joder !!!, rápid... voste faixi fora de aquí als curiosos, voste truqui a una ambulancia. Papa, agafa el maletí i dona'm un cop de ma.- "¿Jo acabo de dir tot aixo?", pensa Joan. Era una sensació extraña, como si una veu dintre el seu cap actuas automáticament, i hagues agafat el control. Sense pensar-s'ho dos cops, va entrar en el cilindre. Únicament él, amb 16 anys i prim com un fil de cosir, podía pasar a través de la afilada espiral. Va observar que la espiral estaba composta por diverses peçes mes petites, es podía desmontar fácilment amb una clau plana i una altre de tub del 12-14. Podíen treure aquell hombe de allà per a que la ambulancia se'l pogues emportar cuan arribas.
No hi habia temps per perdre.
-Papa, desmonta aquest fragment de la espiral, i que t'ajudin a treure'l.
-!!¿Que con...!!?
-Després... !! Després !!.
-!!!! Sacadme de aquí por Dios, soy padre de familia !!!!!- L'empleat de la fábrica plorava mes de pur pánic que de dolor.
Joan va improvisar un torniquet amb el seu cinturò i un tornavis. Després, es va treure la samarreta, li va donar la volta i va embolicar la impresionant ferida. En pocs minuts, amb la ajuda de 4 homes dirigits por Joan i uns altres cuatre que ajudaven al seu pare, varen treure aquell pobre home d'allí. En sortir, la ambulancia els esperava.
Mentres les sirenes es perdíen carrer avall, l'home del uniforme blau va mirar al seu fill incrédul, mentres tots els testimonis del que havia passat, somreien, es felicitaven els uns als altres, i aplaudíen.
Dos anys mes tard, el día dos de setembre, Joan feia 18 anys. El día 3, el seu pare, reprimint la mes profunda tristessa, li va regalar un bitllet de avió per anar'sen a estudiar el que volgues, a Barcelona.
------------------------- ------------------------- ------------------------- ---------------------
A mes de 500 kilómetros, el petit Luis era altre cop al metge.
Ana estava desesperada.
El petit Luis patia uns mals de cap molt forts, es despertava en plena nit plorant i presa del pánic, cada dia tenia mal de estomac, tenia extranys tics nerviosos i moltisimes manies, moltes vegades plorava o cridava sense motiu aparent, vomitava amb frecuencia, si el separaven de la seva mare es posava molt intranquil... casi violent, era molt nervios, excesivament dependient i mai parava quiet.
-Ya no se que hacer.- Va dir Ana.- Un médico dice que tiene esquizofrenia, otro que es una ulcera de estomago, otro que el chico es hiperactivo... ¿que le ocurre a mi hijo?.
-Vamos a ver, señora Vásquez. Su hijo tiene todas estas cosas, pero ninguna realmente.
-No lo entiendo.
Aquell métge calb i bonifaci va somriure amigablemente mentre li donava un caramel al nen. Luis no gosava agafarlo. Es va quedar mirant a la seva mare espantat, como si esperas que alguna cosa dolenta succeis, i cercas tranquilitat en els ulls de la dona. Anna va agafar el caramel, va somriure al seu fill i li va donar. Únicament aixi, el petit va acceptar el dolç.
-Gracias...- Luis tremolava en parlar, mirava al métge amb una mica menys de desconfiança.
-De nada simpático. Señora Vásquez, según la historia, su hijo tiene todos estos síntomas desde los tres años. ¿Le ocurrió algo que le pudiera asustar o traumatizar a esta edad?.
Ana va empalidir, havien pasat 6 anys, i encara es posava blanca de por nomes de recordar'ho.
-Si, y fue algo bastante serio.
-Lo suponía. A su hijo le han recetado muchos tranquilizantes y sigue igual. La medicina moderna no puede ayudarle.
A l'Ana se li va parar el cor per un moment.
-Pero... en Japón practican un tipo de medicina, en España lo llamaríamos una "terapia alternativa", basada en la "energía" del ser humano. En confianza y sin que salga de aquí, ahora yo debería prescribirle un sedante para su hijo, pero si usted aprende esta técnica, podría llegar a conseguir que su hijo tenga una vida normal.
-Haré lo que sea por ayudar a mi hijo.
-Excelente. Por suerte no es necesario irse a Japón.- Altre cop va ensenyar el seu somriure sincer i tranquilitzador, hi havia una mirada de esperança rera les seves ulleres.- Conozco a tu padre desde hace años Ana, se lo que te paso. Y mi hija estará encantada de acogerte mientras haces el curso, en Barcelona.
CONTINUARA.
|
Contactes
Registra´t
