| |
Fogots i economies
 dissabte 23/febrer/2008 - 02:34  551  1
Entretenia avui el meu oci fent una petita incursió per un volumet que recull poesia eròtica i pornogràfica catalana dels segles XVI i XVII quan m'he topat amb un sonet de Francesc Vicent Garcia que no acabo d'entendre:
Per curar de rael, senyora mia,
aqueix color trencat, que ha tant que us dura,
he oït dir que tota trencadura
fàcilment un braguer la remedia.
Cenyiu-vo'l, que, si ho feu, de dia en dia
veureu que lo marfil d'eixa blancura
cobrarà el color viu de rosa pura
que als ulls de tot lo món cause alegria.
Jo us sé una mà tan ben exercitada,
tan secreta i lleial qual vos importa
per a la cura i vergonyós recato.
De un petit "ai!", quant molt, sereu curada;
un "ai!" que dos mil gusts juntament porta:
Feu-ho, si no per gust, per lo barato.
La veritat és que no acabo d'entendre si el protagonista ofereix a la dama neulida els seus serveis amatoris perquè es refaci o bé li recomana que practiqui un onanisme salutífer.
Però no és aquesta la qüestió que m'inquieta, atès que qualsevol de les dues possibilitats em sembla plausible i digna de ser tinguda en compte. En això, com en tantes altres coses, el fi sempre ha justificat els mitjans.
No, el que em produeix una certa irritació és el vers que tanca el poema: "Feu-ho, si no per gust, per lo barato"!
Si el nostre millor poeta del Barroc usa d'aquest tòpic fins i tot per incitar a les pràctiques amatòries, com ens podem estranyar que als catalans després ens titllin de garrepes?
I és que en qüestió d'apedregar la nostra minsa teulada, sempre n'hem estat mestres!
|
Contactes
Registra´t
