| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
Caritat per força o una experiència interessant
 dilluns 10/agost/2009 - 07:46  521  9
Em quedo uns dies sols a casa perquè la meva famÃlia té compromisos i jo també. Ells a Salou i jo a Barcelona.
Es diumenge pel matÃ. Anit và rem fer el sopar del xat i vaig anar a dormir tard perquè quan vaig arribar a casa em va donar per posar-me els versos de tant mal gust que darrerament heu llegit aquÃ.
Tanco la porta de casa i m'adono que m'he deixat les claus dins. Em quedo una estona parat i penso: que burru que ets. Després penso que per entrar o aviso als bombers o vaig a casa de la noia que ens ve ajudar. Vaig a casa de la minyona
però no hi és. Deu ser a la platja. No truco als bombers perquè es carregarien el pany i la meva famÃlia torna al vespre.
Vaig a donar un volta pel mercat de sant antoni però no compro cap llibre. Això sà em faig un tip de saludar amics que em pregunten què hi foto a Barcelona.
Vaig a dinar.Jo tinc l'idea que els dinars en que disfrutes més del menjar és aquells en els que estàs sol (després he llegit que Buda pensava el mateix) perquè la conversa et distreu del plaer purament gastronòmic.
Vaig a un restaurant del barri i m'inflo de marisc que es de règim i de vi blanc que no ho és. Els postres tampoc no ho són. Ningú no aconseguirà que tingui remordiments de consciència per això.
Com que no puc anar a casa a fer la migdiada vaig al cine. L'idea es encavalcar una pelÃcula amb l'altra fins que la meva famÃlia torni. Però quan s'acaba la primera tinc idees libidinoses i penso d'anar al Panams un local de striptease al que no he tornat des de que era jove.
Quan estic a punt de pagar l'entrada m'adono que m'han fotut la cartera. 150 € i la documentació que acredita qui i que sóc.
Miro a totes les paperes i no veig res. Al final de la Rambla, però, un travestit negre d'un cos escultòric se m'insinua i jo li dic que ja m'agradaria fer tractes amb ella però que no tinc diners, que m'han robat la cartera. Ella insisteix, em fot ma al paquet i em treu la titola a l'airte, jo no penso que som al mig de la rambla i li baixo els sostenidors i li acarono els pits. Però el cas és que no tinc ni cinc i la cosa queda aquÃ.
Més enllà se m'insinua una altre travestit i també li dic que m'han fotut la cartera. aquest no em toca, ni jo a ell, però em porta a fer un tomb per totes les paperes i els contenidors propers mentre critica ferorgement els socialistes amb un fort accent francès. Finalment, trobem la cartera però absolutament buida: m'han birlat els calés i tota la documentacio. La cartera, però, que es un regal que bé de Viena, l'he recuperat: qui no es conforma és perquè no vol.
Aquest segon travestit em diu que vagi als Mossos del carrer Nou i hi vaig. Els Mossos -que em coneixen com advocat- em saluden i quan els hi dic el que m'ha passat no poden evitar riure: o sigui que avui en comptes de venir a treure xoriços vé a que els detinguem....Jo els hi segueixo la broma. La veritat es que fa molta estona que ja no estic emprenyat.
Els Mossos em fan colar davant tota la gent que s'espera i hem fan trucar per a que anuli les vises. Ho faig. Després em pregunten que què hi feia jo per aquests barris. Els hi dic que soc fill del Raval i que vist davant del Mercat de Sant Antoni, però no sé si cola.
Torno caminant a casa. No tinc res. Quan arribo a casa la meva famÃlia encara no ha arribat. La minyona, tampoc. Podria entrar a un dels bars on em coneixen i prendre'm alguna cosa i llegir el diari però no m'agrada que em facin favors o sigui que no ho faig. M'espero davant de casa arrepenjat a una barana i intento fer meditació. Ho aconsegueixo i la veritat es que hi estic molt bé.
Primer, penso que tinc molta sort. Que tard o d'hora arribarà la meva famÃlia i tornaré a ser l'individu egoista de classe mitjana que sóc. Després, penso que amb tota seguredat els diners que m'han fotut fan molta més falta que a mi i. a més i sobre tot, que els utilitzaran en coses més necesà ries. Finalment, aconsegueixo meditar: no pensar en res. Només de tant en tant algun conegut em saluda i em mig desperta. Fins i tot una cambrera rumana d'un bar em pregunta si em trobo bé. La veritat és que sÃ.
Finalmet arriba la meva famÃlia. Abraçades a tort i a dret. Tenien por que m'hagués passat alguna cosa (què hi feies, pare, al carrer?). No els hi dic que penso perquè penso que pensaran que estic totalment sonat. I ho estic però no cal remarcar-ho.
L'endemà veig que l'anulació de les vises ha estat quasi perfecta. Només han utilitzat 36 € per sopar a La HOJA. El preu del menú em sembla irrisori i ho és comparat amb el que m'ha costat el dinar. Trobo que el o la lladre es una persona delicada, que només fa el mal imprescindible per subsistir. Jo sóc més dolent.
Per acabar-ho d'arreglar l'endemà els de La Caixa em tornen els 36 € sense que jo els hi demani. Em diuen que van ser gastats després que jo cancelés la tarja. Em trec el barret. Tinc una sensació que tothom m'estima brutal.
Grà cies!
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
