| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Cabrero
|
|
| |
Reflexions per a parelles escrites per un separat. Amor i desamor.
 divendres 7/agost/2009 - 04:31  1058  6
Com a continuación del bloc de l’altra dia, vull afegir alguns aspectes que pretenen complementar-les. Hi ha molta literatura que dóna consells o pistes sobre quan ha arribat el moment d’encarar camins diferents.
En una majoria de casos, aquests camins o trens de la vida ja porten llarg temps circulant per vies i senders diferents. El trencament, per dolorós que sigui per a totes dues persones, és només la certificació de que la vida els dóna una oportunitat, amb l’experiència de l’anterior i amb més eines per enfrontar-se als propers reptes.
L’aparició de l’amor és fácil de copsar (quan vols donar-li petons a un revisor de Renfe, i qui viatgi a Renfe ja ho sap, és que estàs perdudament enamorat/da), però no sempre d’exterioritzar en actes concrets. La majoria de nosaltres ja sap què és aquesta sensació de Santa Teresa –que muero porque no muero, harta de vivir en mí, per exemple-, que acostuma a anar acompanyada de tota mena de desajustos hormonals, de fixacions i d’obsessions quan una persona, i tot un cor sencer, ha estat envaïda per aquest estat o conjunt d’estats –una confederació d’estats, baja- sense oposar-hi resistència, ans al contrari, abaixant les armes i sortint a l’encontre de l’ens invasor. És una conquista pacífica, benvolguda i desitjada. Que la conquesta sigui mútua o no, per als efectes d’aquest petit article, no és un aspecte significatiu. L’estat d’enamorament, per caòtic que pugui semblar-nos, és una benedicció. Quan és corresposta s’acostuma a anomenar parella.
Aquesta parella, en el moment subsegüent a conformar-se, ja està envaïnt altres estats i confederacions, conquerint-ne espais i estats comuns, i posant-hi la seva bandera comuna a nous espais relacionals i personals: és l’espai comú, l’espai de la parella.
Però, tornem-hi al primer paràgraf, que tracta de l’abandonament dels espais conquerits conjuntament per un o per tots dos membres de la parella. Sovint, aquest abandonament només es dóna, de manera conscient, en un dels dos membres. Quan es dóna aquest abandonament? No ho sé, sincerament, perquè cadascú i cadascuna té el seu “exèrcit personal”, les seves armes i les seves intuicions per a saber-ho o, millor encara, quan sap que ha arribat el moment d’agafar un altre tren, en un sentit i una direcció que no es corresponen amb l’actual. Una pista: es comença a pensar en les conseqüències del canvi, i s’acostuma a posposar per no fer-hi mal. Aquí acostuma a situar-s’hi el canvi de vies.
Una de les primeres premisses és la valoració, no gens imparcial, d’aquest espai compartit. Sovint, aquesta valoració oscil•la entre el tot i el no res, amb tots els seus àmbits intermitjos. Quan comença el procés, és un tobogà infinit que puja i abaixa sense solució de continuïtat. Comença la retirada als quartels d’hivern.
Com que ja es porta molt de temps en aquest espai compartit, no acostuma a resultar gens fácil endreçar, re-conèixer i arribar-hi al teu espai personal, al teu estat, a la teva consciencia. És una experiencia en cert sentit inèdita –la consciencia ha canviat d’hàbits i de necessitats, fins i tot de fesomia- que necessita d’un temps variable d’acomodació. Aquell cor que havies prestat a un exèrcit amic per a conquerir nous estats d’harmonia i de complicitat vol tornar a ser individual. I així esdevé el conflicte.
Si m’ho permeteu, continuaré en propers blocs tractant aquest aspecte, la reconquesta de la consciència. Agrairé molt les vostres aportacions.
Que tingueu un bon cap de semana.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
