| |
La finestra III
 dissabte 1/agost/2009 - 05:47  1350  4
Jo seguia immòbil, a terra, sobre la catifa, blanca, que podria haver passat per un matalàs. Esperava que passés quelcom, el que fos que hagués de passar, si és que havia de passar res. El temps, que semblava aturat, passava i aquell món de llum s'anà esvaint. A mesura que els meus ulls s'hi van anar acostumant. Vaig descobrir que la catifa no era l'única cosa que omplia aquell món. En front de mi, lluny, a uns quants metres, penjant d'una paret, vaig començar a veure una taca vermella, potser granat. D'una alçada de tres o quatre metres, aquella cambra semblava immensa, penjava un gran tapís. La imatge em va captivar, no podia treure'n els ulls d'a sobre. Però encara no en distingia els detalls, o hauria de dir: i encara no en distingia els detalls. Per alguna raó, era com si al voltant no hi hagués res més, com si allò amagués el secret de l'univers, fos més important que qualsevol altre cosa, absorbís tota la atenció. A la meva memòria hi havia algun, vague, record de quelcom semblant. No sabia on. Una mena de record ancestral, gravat als gens. Però no sabia que.
El temps s'estirava i, jo, hi surava, gronxant-m'hi indolent.
El piano sonava altre cop, aquesta vegada la tonada era més ràpida, més lleugera, però tampoc la podia reconèixer. Quan vaig començar a distingir els detalls, del tapís, es quedà en penombra, el lloc on era s'enfosquí i, tot just, vaig poder veure la imatge d'un drac o el que , a mi, em va semblar que era un drac. No se quan temps va passar. No estic segur d'haver vist un drac al tapís. Però, si el vaig veure, anava acompanyat d'una figura humana i no era pas una imatge de lluita: semblava que caminessin de costat, vaig pensar que semblaven companys. Si és que realment ho vaig veure. El que se del cert és que era un tapís magnífic, únic, encara que no el pugui recordar. Talment com en un somni. Ara, empés per la penombra, el piano acaparava la meva atenció, seguia essent un so força llunyà, però no tant com quan era, aixoplugat, a fora, sota l'immens portal. Em preguntava d'on deuria venir el so, era del tot incapaç de trobar-ne l'origen, tant com d'identificar la, hipnòtica, peça. Per un moment vaig sentir una lleugera somnolència, però no era lloc per a dormir, ni el moment tampoc. Em sentia confós.
|
Contactes
Registra´t
