Urpes de suor i llagrimes
insistents sÂ’arrapen a la pell
fregant amb la seva cruessa
el humit cos dÂ’un home vell
SÂ’enretiren i tornen dÂ’esseguida
com voltors sadics i cruels
buscants impasitbles la seva pressa
que busca lÂ’ampar del terreny ferm
Xiuxiugen esfareides
paraules plenes de veriny
Maleeixen la ressaca poruga
que les allunyen del seu desti
Que mes les en done a les oles
cobra la pressa
si es mort fa hores el vell
ofegat per la mar espessa
ja venen els crancs a donar comptes dÂ’ell
Que mes en dona si cobran el crancs les oles
si arriben les gaviotes i li arranquen els ulls
tan macos son aquests ocells,
nomes cuan volen
no vulguis veure com es disputen un despull
Tan sÂ’en dona. Qui es menji el cadaver
tot quedara en orde i polit
menji el qui tingues que mejar a lÂ’hora
Viura el que hagi de vivir.
Per que aquesta per lletja que sigui
es la vida real
Es una vida plena alegria
O almenys una de la que ens hauriem dÂ’alegrar.