| |
noctambul
 dilluns 20/juliol/2009 - 09:51  666  0
sentat en una taula d'un cafe veig l'alegria que passa.
Esnit de revella, nit d'alcohol i boigeria, d'aquestas nits en que la lluna en el clar cel sembla tornar-se roja de tan riure davant l'espactacle del de baix, homes i dones borratxos d'alcohol i de lucsuria.
Diuen elles amors que mai han sentit, fingeixen ells valenties que posen de relleu sa ridicula patitesa.
Aprop meu en una taula una dona sola com jo, i com jo indiferenta, nira com riuen i s'emborratxen i es pensen disfruta. No es mouen sons llavis per riure, en sons ulls no hi brollen llagrimes, te la care morena i formosa, un xic marcida, aquella expressio esceptica propia d'aquells que ho han gosat i sofert tot, l'indiferencia ver un viure que importa tan la mort a aquell qui no desitge la mort ni en fuig.
Aixo am fa pensar que el nostres cor es poden entendra, com ja s'han entes lmes de un cop les nostres mirades.
--Voste li dic no parla?no riu? sera que esta triste?
--No, triste....perque?
--En efecta,la vida........
s'interromp.
--La vida,nomes una rialla i un plor, mereix.Solament riuem de veritat quan de veritat estimen i en estimen. Solament plorem, mes am el cor que am els ulls, quan veim perdut per sempre el veritable amor, l'amor que un temps ens a fet ditxosos.
Seguim perlant del nostres amors fallits, d'aquella dona i d'aquell homeque estimarem i ens estimaren un temps......
Aquetes dones i aquets homes que ens rodegen parlant i rient, s'emborratxen d'alcohol i riure,mon cor em diu que no son feliços.
Uns instants despres la formosa descuneguda del cafe camina junt a mi sense parla.
Al tombar una cantonada, he intentat un apropement,m'ha refusat carinyosament i sense brusquetats.
Te rao, ni ella m'estima, ni jo la podria estimar-la, i ens hen despedit.
A alt en el cel, segueix roja la lluna, com si rigues, rient i mofant-se de la follia dels de baix.
|
Contactes
Registra´t
