| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Rasko
|
|
| |
Cansat de donar explicacions
 dissabte 18/juliol/2009 - 07:02  692  7
Des de fa 15 dies volto per Birmingham, UK fent un curs intensiu per millorar el meu nivell de conversa d’anglès. Sempre que em demanen d’on sóc responc amb un segur “I’m from Catalonia”.
Els que no saben què és Catalunya intento fer un breu resum ràpid per situar-los. Els parlo de la capital, Barcelona (això és definitiu, tant de bo els alcaldes de Barcelona fessin la mateixa pedagogia quan toca explicar que és la capital de Catalunya, no una ciutat-estat que es representa a ella soleta obviant la seva identitat). Seguidament, alguns em parlen de les excel·lències del F.C.Barcelona i com a mi m’agrada el futbol i sóc culé doncs la conversa encara és més fructífera. Arribats a aquest punt és quan començo a explicar que Catalunya és una nació sense estat on la llengua pròpia és el català i la imposada per la força de les armes i la sang, el castellà, internacionalment conegut com spanish. I que hi ha molta gent arreu que parla el català, en diferents països (els parlo de Catalunya, el País Valencià i ses illes, Andorra, la Catalunya Nord, l'Alguer). I totes i tots queden bocabadats. Especialment quan els dic que el parlem més de 9 mil·lions de persones. Ja al final, els explico que Catalunya necessita la independència per salvar-se de l'espòli que Espanya la sotmet (econòmico-cultural) que la pot portar definitivament a l'assimilació definitiva amb la cultura espanyola predominant (la castellana). Totes i tots els estrangers ho entenen i em donen ànims.
Bé, totes i tots no. Qui si no, els espanyols!
Avui he anat a Londres amb autocar i durant el trajecte de tornada he estat parlant amablement amb una parella (ell de Ponferrada vivint amb la seva parella a Jerez de la Frontera, ella de Cadiz). Hem començat parlant del British Museum i hem seguit amb la crisi econòmica i la mala manera de portar-la el govern espanyol. Seguidament ell, em treu un d'aquells tòpics que em treuen de polleguera. “La culpa és de los catalanes que pedís demasiado”. Increible. Llavors va i tan tranquil em treu el tema de la llengua. Em comenta que la seva nòvia no pot presentar-se a unes oposicions a València com a professora perquè li demanen un nivell de valencià-català. Jo callat. Llavors els dic, t'imagines que vols fer de professora a una escola de Birmingham, UK, i no necessitesis parlar anglès? Oi que no, doncs igual. I em responen a l'unisò, “pero es que es Espanya!” i tan tranquils. I llavors els dic, “precisament per això necesitem la independència, vosaltres mai respectareu la diversitat, només sabeu imposar la vostra cultura”. Els comento que sóc voluntari lingüístic a Manresa i que de tant en tant quedo amb estrangers que volen millorar el català. Els parlo del Baydi, un molt bon nano del Senegal que vol tirar endavant i que mentres estar aturat vol practicar català però com tothom se li dirigeix en castellà no té oportunitat d'avançar en el seu coneixement de la llengua. Ella llavors em diu “pero esto es discriminarlo porqué y si encuentra trabajo en Andalucía, no sabrá hablar espanyol!!”. La meva flema “britànica” s'anava inflant i començava a inflamar-me per altres costats o pebrots. Li dic que això no té cap sentit, però que no tingui por que el Baydi parla Wolof (llengua nativa), francès (llengua imposada colonialment i adoptada oficialment), anglès, una mica de català i, un castellà molt més que correcte (“Gracias a dios” això no ho ha dit, però crec que ho ha pensat).
La conversa s'ha tornat cada volta més al·lucinant, jo com podia, amb flema “britànica” intentant ser racional. Els dic que la llengua no és només una via de comunicació, és en el cas de moltes cultures, la seva identitat més notòria. I és el cas de Catalunya, com ho és l'espanyol pels espanyols. Per fer-li entendre a ella, més racional i cultivada que el troglodita de Ponferrada li faig una analogia sobre les cançons de bressol i li demano amb quina llengua li cantava la seva mare quan era petita. I em diu que amb castellà. Llavors li remarco, ho veus com no només és una eïna de comunicació. També és una emoció.
Ell es posa nerviós i em comenta que Espanya és una “colònia” de Catalunya. Tot anava força cafre i surrealista. Jo seguia amb la flema britànica. Al noi li agrada la història i diu que Catalunya no ha exisitit mai. Veient que la conversa anava de tort, li he recomanat un autor francès i catedràtic a la Sorbonne de París fins el 2003 quan va morir, màxima autoritat de la Història de Catalunya com Pierre Vilar per tal que es documenti millor. Ha callat. No li anomenat cap de català per fer més neutre la recomanació. No sabia qui era el noi. Ell anava aixecant el to de veu veient que tots els seus arguments els rebatia. Al final de la conversa em diu “seguro que os darán la independencia un dia” amb una entonació que denotava una emoció de menyspreu però realista.
Li he rectificat la frase, “la indepèndencia no es demana ni es dóna, es declara”.
Són una parella molt maca. No són els típics fatxes anticatalans, o no ho semblen. Però em dóna la impressió que hi ha instal·lat en l'ADN espanyol una catalanofòbia increïble i, aquí una prova més de tot plegat:
www.avui.cat
Estic molt cansat d'intentar convèncer als espanyols. De donar explicacions als espanyols i haver-me de justificar. Vull i necessito la independència pel meu poble.
Per dret i per supervivència,... i per dignitat!
Records del meu retir anglès.
Birmingham, UK (mitjanit d'un dissabte, ara ja diumenge)
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
Rasko |
Doncs si...
Tuesday, July 21st 2009, 2:07 PM
hewoyn,
tens raó que a voltes no val la pena perdre el temps intentant parlar amb les parets. Hi ha coses molt més interessants que comunicar-te amb una paret. Però quan aquesta paret diu bestieses com les que jo vaig sentir... doncs un no és de pedra. Però tot i així tens tota la raó. Una paret sempre serà una paret. ;) Ah, quan a l'exemple d'Escòcia el faig servir i hi entenen molt més ràpid.
msanc,
entenc que estimis espanya i et sentis espanyola. I més si hi tens família. Però no va per aquí el que vull exposar. Tu parles des del cor, des del que sents. Malgrat tot, m'agradaria posar.te un paral·lisme amb el matrimoni que segur que ja l'han dit o l'has sentit. Catalunya i Espanya porten casades una bona colla d'anys. Hi ha hagut èpoques de tots colors. Però, la relació mai ha estat que diguem d'amor mutu i molt menys, d'amor platònic o passional. Més aviat al contrari. Jo diria que Espanya és el marit i Catalunya la muller que va ser segrestada un 1714 i forçada a ser com el marit. Com que aquesta dona sempre s'ha sentit estranya al costat d'Espanya, ella ha intentat escapar-se i alliberar-se. Al principi creia que podia canviar al seu marit que només pensava per ell i amb un idioma que ella no entenia fins ben ben entrat el segle XX. Últimament ha intentat posar-li ultimàtums a aquest marit a través d'Estatuts. Però veient que ni així el seu marit la respecta i sobretot, no la vol entendre. Ella ha decidit que el millor pel matrimoni és separar-se amistosament ja que la relació serà molt més justa i sana. Ella en té ganes des de fa molt de temps. Però el marit encara la reté tan com pot. Li dona petits obsequis per tenir-la contenta, com un estatut millorat del primer que li va concedir. Però, ni de bon tros, l'estatut que ella realment necessita per ser una dona alliberada. Arribats a aquest punt, aquesta dona necessita anar a Brusel·les, a Nova York i als organismes internacionals per tal d'assolir el divorci que les autoritats governades pel seu marit no li permeten.
Per una nova llei del divorci!
petons ;)
|
|
heowyn |
explicacions
Sunday, July 19th 2009, 9:51 PM
jo també estic cansada de donar explicacions, justificacions i tenir converses i discussions d'hores que no arriben enlloc, i és així, qui no vol escoltar ni entendre...ja pots parlar, que és com parlar amb les parets... jo he arribat a la conclusió que no em justifico més i menys als espanyols/espanyolistes...
si que és veritat que quan he anat per la resta d'Europa, quan dius que ets català s'interessen i t'enenten (el resum anglaterra i escòcia, realment funciona) i dona gust parlar amb ells, perquè et pregunten de debò i realemnt ho volen entendre i fan un esforç... hi ha una diferència abismal.
Tú no et desesperis, que algun dia no ens caldrà pas tantes explicacions i gastar tanta saliva :)
|
|
Rasko |
Moltes gràcies companys/es!
Sunday, July 19th 2009, 7:29 AM
La veritat que quan ets lluny de casa (el meu cas) tens més necessitat d'explicar qui ets i d'on vens. I em sento molt content de poder explicar que sóc de Catalunya a gent d'arreu del món. Algun dia tindrem un estat i no serà necessària tanta explicació internacional.
Sinn3boy,
ostres, estàs a la terra de les oportunitats. Quina sort! A mi tampoc no em retreuen el fet de ser català, només ho han fet aquests dos espanyols. Però com bé dius, portem tres segles intentant convèncer-los i res. Una abraçada! Cheers!
Sarralenc,
quanta saviesa que tens i quanta raó! M'encanta l'anècdota del poster amb els teus pares i els dos maies. Quan ens apunten amb un rifle diem el que sia per salvar la pell. Ens poden prendre la dignitat però la nostra identitat mai la podran esborrar, encara que ens matessin. Quan a donar explicacions als estrangers els que no són espanyols hi estan molt interessats, em pregunten (quina llengua nativa tens? quanta gent la parleu el català? etc) i totes i tots els veig amb gran interès, com nens! Ara, amb aquests dos espanyols ha estat un fracàs. Segurament perquè inconscientment ells encara porten el rifle i no poden entendre que els meus pares són diferents als seus, i això els té descolocats. Una forta abraçada des Birmingham!
Yaiza,
tens raó, les explicacions només per qui utilitzi les orelles. Malauradament n'hi ha molts de "sords" per algunes coses com molts espanyols. I molt ben fet quan a la teva amiga colombiana. Per mi, parlar a un estranger català a Catalunya és com dir-li "ei, que t'accepto i et vull ajudar a integrar-te a casa nostra". Sempre, català. Els que no ho entenen són els estrangers monolingües. Espanyols la majoria d'ells. Curiós que faltin professors i acadèmies de català... hi ha més demanda que oferta. Sembla que alguna cosa està canviant... però tot va tant lent!
Una abraçada des de terres molt fredes i plujoses! (massa) ;)
Gràcies pels ànims!
|
|
Yaiza |
Les explicacions
Sunday, July 19th 2009, 3:32 AM
només serveixen per la gent que està disposada a escoltar-les. N'hi ha que no les entènen per molt que un s'hi esforci i, altres, la gran majoria, no les entenen perquè no volen.
La meva cunyada és colombiana. Entèn el català i el pot parlar però la majoria de vegades es decanta pel castellà perquè la gent del seu voltant ( la majoria catalanoparlants ) se li adrecen en castellà. Finalment hem aconseguit que, almenys, (gairebé) tota la família d'aquí, no canvïi de registre quan se li adreci.
De totes maneres està fotut el tema quan veus que són també molts els catalans que, inconscientment o no, continuen posant pals a les rodes.
Una abraçada
|
|
sarralenc |
Molt ben fet, rasko!
Saturday, July 18th 2009, 7:51 PM
Sé ben bé pel que passes. Jo ja hi vaig passar.
Ara, jo crec que vaig aconseguir, fer..."mig entendre"
el meu amor per Catalunya i no per Espanya, a un espanyol.
A Ontario tenía un bon amic Sevillano (fill de gallec i
andalusa, pero molt andalús ell) que em va preguntar"
"¿por qué los catalanes cuando hacen la mili JURAN
lealtad (o fidelidad no m'en recordo quina paraula va
fer servir)a España y luego dicen que no son españoles?"
Jo tenía a la pared del meu pis, on estavem parlan,
una foto dels meus pares asseguts mirant-se afectuosament.
També tenía a la mateixa paret dos "idols" mayas de fusta
que oferíen blat de moro. Li vaig dir: "si m'apuntes amb un fusell
i amb dius que et confirmi que aquests dos "idols" son els meus
pares, no pateixis, T'HO JURARÉ!
Ara tu saps molt bé, que en el meu cor, a qui estimo i reconec
com als UNICS i veritables pares son els que estan a la foto.
Doncs als catalans que fan la mili els hi passa el mateix!
Va semblar que ho entenía!
No et desanimis rasko! la satisfacció de donar a coneixer
la veritat de Catalunya ho compensa tot.
Una forta abraçada!
|
|
sinn3rboy |
Si és que...
Saturday, July 18th 2009, 7:41 PM
...tres segles de pedagogia no han servit per a res, i fer-ho ara tampoc.
Jo ara sóc a Tempe, AZ, i aquí entre altres coses et sents a gust perquè quan dic que sóc de Bcn i de cultura catalana, ningú em retreu el fet de ser català.
Per cert, aquí també coneixen el Barça, i alguns fins i tot que hi està relacionat el tema cultura i nació.
Pots fer com jo, que per resumir els dic que "Catalunya és a Espanya, el que Escòcia és a Anglaterra".
Se'n fan una idea de seguida (i m'estalvio la parrafada).
Salut i independència! Cheers!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
