| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de B-612
|
|
| |
Desesperació
 dilluns 13/juliol/2009 - 03:04  1835  7
Es veia venir. Feia ja temps que el veia allà fora. Rondant. Ensumant cada una de les cantonades de cada un dels maleïts carrers que travessen la meva ànima. Vagant pels racons amb aquesta cara que sempre és incapaç d'amagar cap ni una de les seves intencions. Feia ja dies que no passava una nit en blanc. Sense pegar ull. I avui algun malànima ha tornat a esmolar les arrugues dels meus llençols. I ara, allà fora, tot és silenci. Ara tot és plaer i dolor repartit a parts iguals en una tassa fumejant que ha venut la seva ànima per un parell de glaçons de gel. Ara, una altra vegada, jo i aquí.
Repaso en silenci els passos que vaig donar ahir. Miro aquest rellotge de paret al què ja ningú no dóna corda, però que s'entossudeix a continuar martellejant el meu cap amb el seu tic-tac. Ha perdut totes les seves forces i per això la maneta avança un segon per a retrocedir-lo tot seguit. I així tot el dia. I tota la nit. Viu tancat i encadenat a un desig que mai no veurà complert. Però no deixa de marcar cada segon com si hi hagués una cosa nova per mostrar al món. Un segon després baixa els braços i entén que la seva hora ja va arribar fa massa temps. Però poc li importa. A mi, sincerament, m'importa també ben poc. Sé que ho tornarà a intentar. I sé, també, que tornarà a defallir.
Surto a fumar a la terrassa perquè l'habitació fa pudor de fum. És gairebé irrespirable. Tot el que toco fa olor de fum. I buido contínuament el cendrer per poder tornar-lo a omplir. Aquí fora l'aire és molt més net. I molt més fresc. Sembla que aquest nou dia pretén contradir l'home del temps. I també defallirà en breu. Quan el Sol tregui el caparronet el fresc fugirà amb la cua entre les cames. Sap de sobres que contradir a l'astre rei és penat amb la mort. Estavello la burilla del meu cigar contra la teulada de davant i torno a l'habitació del fum. Un pas enrere per la meva salut. I un endavant pel meu plaer.
Baixo escales que, més tard, hauré de pujar. Tanco portes i n'obro d'altres, sempre en el mateix ordre, que serà invers en qüestió de minuts. Just al revés que l'hàmster, que sempre fa girar la seva condemna, en forma de roda, en el mateix sentit. Amb l'estúpida intenció de creure que avança. La mateixa estúpida intenció que tinc jo fent mitja volta al llit per buscar la part més fresca del meu coixí. Un plaer d'escassos segons que aquest vell rellotge de paret no pot, ni vol, comptar.
Guarda, vida meva, un bocinet de nit. Una mossegada d'aire. Una flor.
Guarda un racó sense rellotges, ni dates, ni un sol dels bassals d'ahir.
Guarda a la teva butxaca favorita tots els passos que vulguis fer avui.
Guarda-ho tot, fes-me cas. Guarda-ho tot, Amor meu...
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
