| |
Quatre infra-històries
 dilluns 22/juny/2009 - 06:04  404  3
ELS FILLS DEL CAPITÀ GARFI
Se sap que Peter Pan va romandre criatura per sempre més al seu reialme de jocs i alegria. El que no es diu és que el capità Garfi tenia una dona a cada port, que es van reproduir com a conilles i que els seus fills es van fer els amos del nostre món.
LA REVENJA DEL SOL
El sol, disgustat perquè havia deixat de ser adorat com a únic Déu, esclatà i feu desaparèixer la vida d’aquests univers perquè els altes sols, encara Déus, li feien llengotes.
LA FECUNDACIÓ DE LA TERRA
Déu es va enamorar de la Terra, va crear l’ institució del matrimoni i un sacerdot es va casar amb la seva filla.
Però, malgrat que el matrimoni estigués beneït pel dret civil i el dret canònic no tots els fills que van tenir els van fer sentir orgullosos com a pares.
Segons un tal Darwin les espècies més amoroses anaven desapareixen mentre que les més pèrfides grimpaven per la història com en Peret a Cal sogre.
Hi va haver fins i tot una espècie que havia convertit el seu modus vivendi en enmerdar el món i fer-se la guerra entre ells. Es diu que el senyor Darwin era d’aquesta espècie però és mentida perquè el senyor Darwin era un mico que se les donava de savi mentre que aquests eren ximpanzés simplement delirants.
Finalment, Deu –que ja li havia dit a la Terra que el que ell volia era copular com un dimoni però no tenir fills- va abandonar-la amb els seus fills per a que se les apanyessin solets. Es va instal•lar en un altra galà xia en la que la vida no era possible i es va fer hermafrodita pels segles dels segles.
Amén.
DESIG VERINÃ’S
Finalment, aconseguà que aquella noia, a la que feia tant de temps que desitjava, acceptés anar al cinema amb ell.
Totalment convençut que les coses o són blanques o són negres i que quan abans sabem de quin color són, millor, perquè aixà o bé perseverem o bé dediquem el temps a una altra cosa, només que s’apagaren les llums de la sala, ell començà a explorar el cos de la noia fins que s’atrevà a descordar-li els botons de la brusa a l’altura dels pits.
La noia no feia cap resistència. Tampoc no feia cap gest que indiqués que allò li agradava. Simplement es deixava fer com si fos una està tua de carn concentrada, potser, en la pel•lÃcula que ell ni es mirava.
Una vegada va tenir descordada la brusa, ell topa amb uns sostenidors sedosos i li demanà a ella que se’ls tragués. Ella li digué que no, que després costaven molt de posar o sorties al carrer amb mig sostenidors a l’aire i la gent se’n reia.
Al final, doncs, enretirà la roba del sostenidor i avançà cap a dins per acaronar i ser acaronat per aquella sina que endevinava suau i turgent a l’hora, amb un mugró dur de desig etc...però el que es trobà fou un escurçó implacable que li begué l’enteniment i absorbà la seva à nima per sempre més.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
