| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de cetic
|
|
| |
L'home mirall
 dissabte 20/juny/2009 - 02:20  533  9
Com sempre el sol sortia cada dia... a l'estiu feia calor i a l'hivern
feia fred. La pluja queia des de l'infinit, allà on viuen els núvols.
Recordo una amiga amb qui tinc moltes coses per descobrir i que
aprecia aquestes coses...
Sortia de casa amb la perfumada bossa d’escombreries escales avall com si
portes una bomba de rellotgeria...
-Bon dia!!!- Va dir el porter. -A passejar la nena?-
-Si, si- jeje... sempre li dic que vaig a passejar la nena quant baixo
a tirar les escombraries. Ara se m’avança al comentari.
Cal dir que en tots aquets anys el porter de la meva escala ha estat
com un ésser independent del món. Ell està allà, a la seva porteria,
rere un taulell de....fusta? si suposo que deu ser fusta, amb la seva
radio i les claus de tot el veïnat tancades dins un armari sota la
seva implacable protecció. Ell corre per allà. Sempre a l’aguait que
no es fongui una bombeta o de que jo abandoni el meu egoisme i deixi
de fumar al ascensor... Ningú mai ha aconseguit tenir una conversa
íntima amb aquest home. Res que no passi del comentari al creuar-nos o
d’una conversa tècnica.
Aquell matí, després de dipositar la "nena" en el contenidor adequat,
vaig tornar a casa. Mentre obria la porta vaig veure un urbà deixant
un regalet al parabrises de un cotxe blau d'aspecte antic.
-Cabronets aquests que no et deixen ni parar un moment- vaig
pensar...una onada de ràbia impotent em va envair. Feia un parell de
dies me la van fotre per una tonteria i encara tenia el regust amarg
de pagar el sou de qui em multava....
Al entrar al bloc de pisos el porter amb va llençar una mirada fulminant i,
esperant el comentari respecte la nena de cop em va dir...
- Ja estic fins els collons d’anar darrere seu amb la fregona cada
cop que treu la merda. Ja sé que em paguen un sou per això, però si
fos una mica més net i respectuós, potser i nomes potser així podria
acabar altres feines molt més importants que anar vigilant que un
imbècil com vos sigui capaç d'entendre que cal un respecte per
conviure entre altres persones.
Allà es va acabar la conversa. Vaig quedar glaçat. Era com si la mala
llet que vaig sentir contra aquell urbà em fos tornada com un
boomerang....fotent-me una santa hòstia en tota la cara.
El fet va quedar allà, aïllat. Els dies següents els comentaris eren
els de sempre, i jo, per si de cas, passava ràpid per allà
davant....no fos cas.
Estava amorrat a la pantalla de ordinador intentant desxifrar com
instal·lar, sense pagar, un programa de no sé ben be què i que anava la
mar de be per no sé què fer i que un amic informàtic em va recomanar
instal·lar sota pena de explosió fisio-nuclear-informàtica. Res, coses
d'informàtics freakis, però... que faria sense ell... El telèfon va
sonar. Sonava com alegre. Com als dibuixos animats que sembla que faci
saltirons.
Si?
Tiuuuuuuuu enhorabona...t'han acceptat el projecte. Ja tens feina per
una temporada i del que tu volies!!!!
On ets?? val, ara vinc!!!
Vaig agafar les claus i vaig sortir més rapit que el batman quan li
encenen la llanterna aquella que produeix contaminació lumínica.
Al passar per davant del porter. Me'l vaig trobar desbordat d'alegria.
Eufòric i entusiasmat, alegre i vital.
- Caram estem de bon humor!!!! Deu ser el dia!!!!- Li vaig dir.
Just sortia al carrer. Una sensació d'inquietud em va envair el cor.
Estava molt nerviós i no era pel projecte. Era una sensació com
d'alarma... d'alerta...
A partir d’aquí nomes recordo que em vaig girar. Vaig entrar al
rebedor on hi havia la porteria. I em vaig mirar el porter. El vaig
mirar com si fos una peli en blanc i negre. Amb el cap un pèl inclinat
a la dreta i la cella esquerra aixecada. Si m’hagués vist, m’hagués
partit el cul de riure amb aquella cara d'imbècil, i és que quan un no
és el Bogart, no ho és, i sinó que li diguin al Woody Allen.
Però en aquell moment feia el paper a la perfecció, per ser jo,
s’entén. El porter va posar l'esquena recte. Semblava que hagués
crescut un pam. Es va posar un escuradents a la boca i va estirar els
braços, repenjant-se sobre el taulell. Allò semblava un peli de
gàngsters...
Llavors em vaig donar compte... era l'home mirall. Tants anys passant
per davant seu i mai em vaig donar comte que aquell home es
limitava a repetir el que veia. Quant hi havia varies persones tenia
més tendència a imitar aquella que considerava tenir una personalitat
més forta...
Feia por, però podia servir com a termòmetre mental cada dia al sortir
de casa...
(Remake de un episodi de House, però m'he adona’t compte desprès de
escriure-ho.....senyor de l'sgae a que no me pillaaaaaaaaaaas....i tu
jefe no et xivis :P, la qüestio era parlar dels...homes miralls...)
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
