| |
LES COSES MAI SON FÀCILS.
 divendres 12/juny/2009 - 04:14  904  8
Ja fa més de 2 anys que busco el camí, un camí que se m’està fent etern, la soledat cada cop sem fa mes dura, el no tindre amb qui compartir les coses, un company/a de confiança amb qui parlar, l’únic que hem queda es la meva nena, te ara 5 anyets, i les poquetes estones que està amb mi, son les que hem permeten seguir vivint, intento ser fort i dia darrera dia intento avançar, però quan sortejo una pedra sempre en trobo 10 mes, sento vergonya d’escriure això aquí, però ja començo a tindre certa desesperació, fa una mica més de dos anys, ho tenia tot, tot el que una persona humil com jo podria desitjar, havia aconseguit batre tots els propòsits que m’havia marcat en la vida, potser el problema va ser començar molt aviat, devia tenir uns 18 anyets acabats de fer quan vaig marxar de casa, els pares s’acabaven de separar, problemes econòmics..., i jo vaig prendre la meva decisió, havia de començar la meva vida, una noia amb un anyet menys que jo va començar el viatge amb mi, però no va poguer suportar les infortunes que ens guardava el destí, una maleta i amb l’autobús, una tieta ens va oferir una habitació, però la falta de transport públic per arribar al poble, ens varen fer perdre aquell amor que ens unia, i un dia va decidir tornar a casa, es va convertir en el meu primer desengany, i deu sap lo malament que ho vaig passar, però me’n vaig sortir, només tenia 19 anyets, i tota una vida per endavant, un bon grup d’amics, un pis de lloguer compartir, canvi de feina, alguna que un altre noieta varen passar per la meva vida en aquells anys, diguem que s’anava sobrevivint, un bon dia amb 23 anys vaig conèixer la dona que mes a marcat la meva vida, la mare de la meva filleta, al principi es va fer pregar, però varem començar una bona relació, ella tenia 18 anyets, vam anar a viure junts molt aviat i ens vam entregar la vida d’un a l’altre, ho compartíem tot, i sempre estàvem junts l’un de l’altre, jo se que me la vaig estimar mes que a res en aquest món, i crec que ella sentia el mateix, la meva trajectòria professional anava fent, diguem que vaig passar de cambrer a peó de fàbriques desprès a repartidor quan la vaig conèixer a ella, hem dedicava a muntar pladur i sostres desmuntables, però l’economia no ajudava gaire, ella era estudiant, així que vam buscar una solució, hem vaig ficar a treballar de comercial, si feies el que et manaven podries arribar a guanyar fins a 3000€, així que no m’ho vaig pensar, i amb molt d’esforç dedicació i sobretot obediència, hem vaig ficar a vendre enciclopèdies, donada la meva timidesa hem sorprèn moltíssim lo be que sem va arribar a donar, diguem que al tercer mes ja guanyava entre 3000 i 6000€, tenia una noia meravellosa per la qui lluitar, vaig arribar a ser un dels millors d’Espanya, al no res hem varen fer cap d’equip i tot anava perfecte, teníem diners, varem poguer liquidar els deutes acumulats, comprar un cotxe, i quan començàvem a buscar un piset per comprar, ella es va quedar en estat, la vida ens somreia, així que vam buscar el pis dels nostres somnis, la casa familiar tan enyorada per mi degut als moltíssim’s canvis de vivenda dels meus pares, i la varem trobar, un gran piset a planta baixa molt a prop del centre, amb unes terrasses enormes, i una piscineta a peu de la terrassa, el vam pintar preciós amb estil modernista amb una paret de cada color, “casa nostra”, quan ja teníem els mobles mirats, degut a una mala jugada d’un bon amic o be al no haver sabut fer les coses be, hem varen fer fora de la feina, i ens vam conformar amb menys, però el vam a moblar preciós, una comercial d’enciclopèdies no podria tardar a trobar feina venent altres productes, i així va ser, una famosa empresa d’embotits hem va contractar i tot i que no guanyava el mateix que a l’altre lloc, podíem sobreviure, quantes nits recordo sopant a fora la terrasseta sota la pèrgola, amb la piscina al costat, i desprès a prendre el postra al sofà balancí que teníem, suposo que allò era felicitat, una felicitat ennegrida per un embaràs depressiu de ella ens ho feia malbé tot, sempre estava enfadada, jo treballava tot el dia, però era pacient, tenia l’esperança que quan neixes la nena tot tornaria a ser com abans, però ja no recordo quan vaig deixar de parlar amb ella, convivíem ens necessitàvem a prop, però no ens dèiem res, va néixer la princeseta, i els metges deien que els malestars, mal humors, que ella tenia eren deguts a una depressió post part, vaig aguantar crits, amenaces, cops, agressions, però mai la vaig deixar d’estimar. Un dia vaig tornar a casa i ja no hi era, havia marxat amb la nena a viure a casa la seva mare, vaig fer l’impossible per que tornessin a viure amb mi, no podia estar sense elles, al cap de poc temps, degut a que al viure a casa la seva mare l’obligava a treballar, va tornar amb mi suplicant-me que aconseguís que pogués deixar la feina, així vaig tornar a vendre enciclopèdies sapiguén que amb prou feines podria veure la nena, amb les hores que hi havia de dedicar, però vaig pensar que així tornaríem a tenir diners i potser ella estaria millor, no vaig tenir gaire sort, ella encara va anar a pitjor, i la feina ja no era la mateixa, no va ser gens fàcil abaixar el cap dia darrera dia callar, aguantar humiliacions, però les ventes seguien sent les mateixes, sem donava be, i vam tornar a comprar un cotxe, un familiar que encara tinc ara, d’alguna manera el nostre somni continuava, ara potser entenc que havia d’haver acabat abans, però per un altre costat penso que va valdre la pena, només per haver pogut veure créixer la nena, n’he pogut gaudir els 3 primers, hagués donat la vida per evitar tot això, sempre he cregut que un nen te de créixer amb el seu pare i la seva mare al costat, en un mateix ambient familiar, però un dia vaig cometre un error, cansat dels crits i els sorolls tan a la feina com a casa, vaig decidir vendre el pis i canviar de feina, jo ja no podia aguantar mes la situació, i aquell pis no el podria pagar treballant a un altre lloc, i crec que aquell dia vaig trencar el meu somni, i la meva família, tot i que l’idea era el contrari. Vam marxar a viure a Saragossa, qui se sent català com jo podrà entendre que es com marxar a un altre país a pesar d’estar aquí al costat, però hem van oferir un lloc de director de clínica dental i no podia deixar escapar l’oportunitat, per una banda laboral, i per l’altra familiar, un canvi d’aires ens aniria molt be, ja no m’atreveixo a jutjar si va ser així o no, per una part a la meva “dona” hem va semblar que estava molt millor, va començar a relacionar-se amb les mares de les altres nenes de l’escola, sortia a passejar cada dia amb elles, estava mes amable, i tendre, tot i que penso que per lo nostre ja era tard, jo hem conformava amb saber que la tenia a prop, i com que la veia mes feliç ja hem conformava, la nena pobreta, el primer dia de classe hem va dir, papa aquests nens parlen rar, només tenia 2 anyets, degut a que es de finals d’any, quina monada, en no res va aprendre a parlar el castellà, jugàvem a un joc de l’ordinador que es deia l’ABC, a ella li encantava, als 2 anys se sabia l’abecedari sencer, va ser aquell mateix Nadal, quan deuríem portar uns 3 mesos fora de Catalunya, que ella hem va demanar que li fes una conta al hotmail per parlar amb la seva mare, diguem que una setmana desprès descobria jo una conversa amb un suposat psicòleg de Barcelona, on hi havia frases com m’agrada mes quan ho fem per telèfon, espera que tinc la nena corrent per aquí, hem moro de ganes de que hem penetris, tinc ganes de desfer-me de ell per poguer tenir-te..., al demanar explicacions, hem va contestar que ella tenia la consciencia molt tranqui-la, i que no havia fet res, on hi havia d’haver el nom del meu correu hi posava fill de p..., i al nom del suposat psicòleg hi ficava bitxu, encara sento la punxada al cor vaig notar com es trencava, i cada cop que hi penso noto com alguna cosa hem travessa el cor, vaig deixar la feina amb la intenció de tornar a Catalunya el mes aviat possible, mes d’un mes varem trigar a tornar, temps que vaig intentar ser el millor marit i pare del món, vaig comprar una caseta a un poblet de la Conca de Barberà, preciós lloc que recordava de anys enrere, ella hem va ajudar amb la decoració, i vam comprar els mobles junts, jo tenia l’esperança de que tot es podia arreglar, però res va impedir que al arribar a aquí, cadascú fes el seu camí, he fet l’impossible per poguer estar amb la meva petitona totes les hores que he pogut, però hem dol el mal que se que fa el estar amb la seva situació. Des de aquell fatídic dia per mi, he començat una batalla per sobreviure, que mai soc capaç de guanyar del tot, he intentat trobar el camí a seguir, però hem sento com un navegant solitari, un mariner sense rumb, he conegut moltes noies, però alguna cosa hem fa ajuntar-me amb gent bastant mes jove que jo, i no he sigut capaç de trobar la compatibilitat amb cap d’elles, respecte a les amistats, no se ni per on trobar-ne, i feina, n’he tingut de bones en aquestos 2 anys, però vaig ensorrar-me en un mal moment, i vaig començar una crisis personal, just abans de la mundial, he passat mesos molt durs, on no tenia ni per menjar, on el meu familiar m’ha servit de niu, amb nits molt fredes, just fa 2 mesos que cobro del paro, per fi he pogut llogar una habitació, visc a prop de la meva filleta, i la tinc bastant mes que abans, ja que la seva mare pensa en casar-se amb un Argentí que va conèixer, i això hem proporciona mes dies amb la petitona. Tinc 6 mesos per trobar una feina, i poguer ja llogar un pis aquí, ho intento dia darrera dia, però les pedres es fan pesades, ara tenia la il•lusió de fer un curs per aturats que donaven al meu municipi, desprès de fer un petit examen per accedir-hi, vaig passar el primer pas per a optar-hi, però avui he anat a mirar les llistes dels que hi ha accedit i jo no hi era, pensava que podria conèixer gent, aprendre que m’encanta, i tenir ocupats tots els matins d’un parell de mesos, però s’ha convertit en un altre fracàs, hem queda anar-hi el dilluns a preguntar quin criteri els ha basat per seleccionar els alumnes. Ahir dijous, vaig intentar sortir de festa, però si vas sol als llocs la gent et mira rar, així que ràpid vaig tornar cap a casa, avui he passejat pel centre tota la tarda, he dinat a un establiment conegut de menjar ràpid, i he tornat cap a casa, he pensat que vindre a explicar a algú com hem sento m’ajudarà a aixecar-me demà e intentar tirar endavant, i com que amb un noi hem costaria parlar i no mi posaria mai amb contacte per Internet, i a les noies si intentes dir-los res, es pensen que vas al que vas, i de fet tal com està el món qui te ganes d’escoltar penúries. Moltíssimes gràcies per escoltar-me.
|
Contactes
Registra´t
