com veig que diueu que alguna gent pateix bipolaritat ,doncs jo ara us contare el meu cas no es per fer pena ni res pero es per a que sigueu concient de les paraules qeu diueu jo vaig sofrir a les meves carn un brot psicotic de esquizofrenia depressio i bipolaritat i he estat a punt d'ingressar ,i la gent parlava del que tenia i el qeu no tenia i ningu va tenir collons de preguntar que era ,la gent ho veia com algo raro ,perillos nomes un amic es va preocupar per mi i sabia que era la meva enfermetat es va informar i em va ajudar,per algun motiu som essers racionals pero com tot animal viu tenim la estupidesa,ignorancia i poca vergonya de no fer les coses com toca,tenir una mica de companyerisme i solucionar les coses i aixi queda dit una part mes de mi
tant d'ego aqui com si nomes hi hagues una puta veritat....que hi es pero com no la sabem ningu dels tants menus tonteria que aixo sembla el concurs de gran egohermano...
Si estàs donant la teva opinió sobre la darrera meva, ho sento però no et capto. Jo només t'explicava coses que he viscut de prop en els temes de malalties mentals i també d'addiccions a persones, drogues i joc, politoxicomanies que han inclòs tractaments legals i visites a psicòlegs i psiquiatres, entrades i sortides de centres psiquiàtrics i entrada i punt i final en tanatoris.
Estic segura que el teu punt de vista deu ser el bo, pels teus estudis i per l'experiència no sesgada que he tingut jo en aquests i en tants altres temes.
;)
de la premisa que tots tenim un punt de malalts
i tots tenim unes potencialitats ( + ó -) per desencadenar
per exemple :
l'altre dia sense anar més lluny vaig llegir per aquí
les típiques, tòpiques, prototípiques
autojustificacions i / o autoenganys inconscients
de potencial addicte ...
ús, abús i necessitat ...
No dubto que puguin ser qualificats així, o que la persona malalta els qualifiqui així i els hagi sentit així tota la vida, fins i tot que instal·lar-se en una malaltia acabi sent una forma de viure per algunes famílies o agrupacions diverses, ni tampoc posaré en dubte que veure una mare somriure en l'enterrament del seu fill sigui una cosa molt habitual, encara que no sé si li treu als protagonistes les categories de mare i fill o n'amplia brutalment el seu significat...
que poguessim parlar de les malalties mentals, com ho fas tu, que patir bipolaritat no fos malvist, com no ho és patir diabetis o tenir la tensió alta.
El principi comença per entendre i acceptar el que un es o te i ser capaç d'explica-ho als altres amb naturalitat.
una abraçada
dir-ho et pot fer perdre moltes coses: amics, família, feina...
no dir-ho et pot fer perdre el mateix. I a sobre impedir que te'n surtis.
Felicitats per haver-ho sabut, haver-ho dit i haver-te deixat ajudar.
Per desgràcia no tothom fa el mateix camí.
I pensa que la gent que usem aquestes paraules-diagnòstics sense saber-ne, ho fem igual que quan diem subnormal a qualsevol persona, no ho fem per enfotren's de qui pateix de debó. Però el llenguatge és així de curt. Casi tant com nosaltres.
Un petó
Sóc psicòloga clínica tot i què els darrers anys no he treballat en aquest camp: Entenc i comprenc el què has hagut de passar.
( tot i què el diagnòstic el trobo una mica confós ... )
He conegut forces casos de persones, que tant sols s'han brotat una vegada i amb el tractament adequat no han tornat a patir cap més i segueixen compensats.
De totes maneres cada cop penso més que tots plegats tenim un o altre cable fluix. Aquí la diferència radica és que tu tens la "sort" de saber quin és exactament i poder actuar en conseqüència. I si, tens tota la raó del món quan parles de la manca de ( ... ) les persones en aquests casos.
Si necessites quelcom ja saps
Una forta abraçada,
deu ser que fa molta por descobrir en nosaltres mateixos la part que es desequilibra, llavors assenyalem amb un dit l'altre dient: mira mira com és i què diu, i no li fa vergonya!!!