| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de campaneta
|
|
| |
EM DEMANES SI SOC FELIÇ
 dissabte 9/febrer/2008 - 12:41  1857  7
Aquest és el titol d'un poema del meu amic, Jaume Marin.
Avui, aquest matí ha fet una tertulia on, acompanyat per un violoncel, ha recitat i cantat algúns dels seus poemes.
He començat per aqui, pero el que us vull explicar es molt curios, i a mi ja m'ha passat moltes vegades.
A mi m'agrada molt llegir, i a la meva habitació hi tinc una biblioteca plena a bessar de llibres i a sobre la teuleta de nit, sempre n'hi ha 3 o 4 que vaig combinant segons el meu estat d'anim, quan me'n vaig a dormir.
Doncs com que sempre en tinc algún de'n Jaume, perquè els seus poemes fan que em reposi l'anima, ahir a la nit vaig tenir la necessitat de buscar-ne un en concret, no se perquè, pero ahir vaig estar tot el dia pensant en si era o no era feliç, en com es pot mesurar una cosa aixi, no se, que vaig agafar un dels seus llibres "Com un fil prim" i vaig buscar expressament un poema que he rellegit moltes vegades perquè es un dels meus preferits que es titula "I Tu em demanes si soc feliç".
Avui a mitja tertulia, una seva companya li ha demanat que llegis un poema en concret, perquè era el seu preferit, i era "I tu em demanes si soc feliç". En Jaume ha comentat que era molt curios, però que ahir al vespre aquest poema el va tenir al pensament i va decidir llegir-lo avui, perque li recorda els seus inicis ( es el segon poema que va escriure). No cal dir que m'he emocionat tant, que he plorat mentre sentia la seva maravellosa veu, recitat les paraules que jo havia llegit ahir a la nit.
Coincidencia? no crec.
Be doncs jo després de llegir aquest poema ahir, vaig estar pensant que es impossible ser plenament feliç o plenament infeliç. Sempre hi ha un terme mig entre el cap i el cor, que sol ser on normalment s'aposenta la felicitat, o la comoditat.
Però s'ha d'anar amb compte, perque a mig camí entre el cap i el cor, et pot ofegar la comoditat, la rutina, fins i tot et pots acomodar tant que ja no sapigues que és realment ni un extrem ni l'altre.
La questió és no caminar sempre pel mig, sinó de tant en tant decantar-nos cap a un costat o cap a l'altre, així quan tornem al nostre terme mig, podrem valorar que ens omple més, que ens fa sentir vius cada dia, tant pel cantó bo com pel dolent.
Jo crec que la vida està plena de colors pastel, no cal estar sempre de negre ni de blanc, hi ha infinitat de tons entre el blanc i el negre.
No puc acabar sense escriure el poema de'n Jaume, ni sense dir que així és com em sentia jo ahir al vespre, però com he dit abans, el mon gira constantment i l'anim puja i baixa.
I TU EM DEMANES SI SOC FELIÇ
Tu em demanes si sóc feliç,
si ser feliç és seure sol
mirant les quatre parets buides
d'una cambla gelada,
si ser feliç es mirar un cendrer
ple de cigarretes mal apagades,
llavors t'haig de dir que sí,
que soc feliç.
Tu em demanes si soc feliç.
si ser feliç és parlar amb l'aire,
si es esperar aquella carta
que mai no ha estat enviada,
si ser feliç es plorar de solitud
quan va morin la tarda,
llavors t'haig de dir que sí,
que soc feliç.
Tu em demanes si soc feliç,
si ser feliç és un nus a la gola,
un llarg i mal somni,
o sentir el cos com tremola,
si ser feliç es sofrir
amagat i ple d'angoixa,
llavors t'haig de dir que sí,
que soc feliç
Tu em demanes si soc feliç,
però si ser feliç es tendresa,
una mà, un gest, una paraula,
una mirada encesa,
si ser feliç és la dolça espera
d'aquest algú que sempre es queda,
llavors t'haig de dir que no,
que no soc feliç.
Thaig de dir que no,
que no soc feliç.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
campaneta |
es molt mes dificil
Tuesday, February 12th 2008, 6:17 PM
Es molt més dificil, vertigen, sempre hi ha petites coses, sempre. Però arriiva un moment que les teves petites coses (les filles) ja no hi son. que l'amor que havies compartit durant 20 anys ja no hi es. que no et queda res, només tu, que ho has perdut tot, la familia, la feina, la salud, l'amor..
Costa vertigen, costa.
|
|
allurak |
Impresionant!
Sunday, February 10th 2008, 9:55 AM
Quin poema més intens i contundent! M'he anotat el nom de l'autor!
Crec que va molt lligat al bloc que vas escriure l'altra dia sobre el teu racó, penso que aquest és un tema molt similar.
Per què carai a gent té tanta curiositat perquè un es posicioni quant a la felicitat? Per què carai la gent et pregunta si ets feliç? I el que és més interessant del cas, i com es despren del poema d'en Jaume Marin, per què la gent pregunta si un és feliç just quan aquesta persona no es sent feliç?
No sé si és l'eterna hipocresia o ve és la ignorància intrínseca a la mateixa persona, però com diu el poema d'en jaume, per què la gent no pot acceptar que hi ha moments d'infelicitat per molt que s'esforcin per fer-t'ho veure diferent.
S'ha de ser feliç sol, mirant un cendrer, sentint un buit dintre teu, quan no saps que passa al teu interior, quant els sentiments desgavelen la teva raó...?
Jo crec que es pot ser feliç amb això si ets una persona molt equilibrada, capaç de viure el dia tal i com vagi apareguent en caminar, capaç d'estar en pau en un mateix. Enhorabona per aquells que siguin capaços de viure la vida així, sempre seran els meus ídols.
Però quan un no es sent feliç amb aquests moments per què se la de "burxar" i "punxar" per sentir una resposta placentera i sovint gens sincera del tipus: malgrat tot sóc feliç.
Sí tots voldríem estar envoltat sempre de gent super feliç i positiva i ens fa mal les orelles sentir que algú no és feliç, no sabem com ajudar-lo i a més crea cert malestar... Però això és el que hi ha senyors i senyores, a la vinya del senyor hi ha de tot, qui no vulgui pols que no vagi a l'era...
"Tu em demanes si sóc feliç" i jo et responc "no m'ho veus a la cara? No m'ho preguntis, mira'm i prou i quan cregui que n'hem de parlar et treuré el tema".
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
