| |
Dues infra-històries
 dijous 14/maig/2009 - 04:48  361  2
L’OBLIT DE NOÈ
Com que Déu volia ploure Noè va haver de fer les coses a correu cuita i no va poder calibrar algunes situacions que es produirien dins la barca una vegada haguès començatr el diluvi.
Per exemple, no va calibrar que emportant-se parelles de cada espècie animal les discussions estaven assegurades i que, per tant, era imprescindible que haguèssin pres unes pastilles contra el mal de cap.
Una altra de les coses que no va preveure Noè són les apassionades reconciliacions que es donen després de les agres discusions entre les parelles i que tenen com a conseqüència la concepció de fills. Óbviament l’arca no era el lloc adient per a que les femelles que s’havien discutit parÃssin fills perquè al final s’haurien de tirar per la borda, cosa que no semblava massa cristiana. O sigui que Noè se n’adonà que també s’havia oblidat els condons.
El que no es va oblidar mai Noè, com ens recorda l’evangeli de Julian Barnes, fou el vi.
UN EXÀMEN
En Miquelot Puigcentelles era el noi més intrépid del seu curs però estudiar, el que se’n diu estudiar, no estudiava gens. No treia males notes perquè s’havia inventat les mil i una maneres de copiar i ho feia amb un mestratge tal que mai no fou enxampat pels mestres.
Va haver-hi una excepció a aquesta regla. Fou quan en Miquelot aconseguà entrar al despatx del professor i agafar l’exà men de ciències naturals. Entrà sense ser vist i marxà sense ser vist i passa l’exà men als seus companys més amics per tal que triomfèssin amb ell en aquella prova.
Però el professor senyor Cirena se’n va adonar del robatori. Dissortadament en Miquelot havia agafat la primera fulla i el professor se’n va adonar que justament hi mancava una còpia –cosa que hagués pogut ser una badada seva- però que la fulla que mancava fos justament l’original això ja demostrava que allà hi havia passat alguna cosa estranya i algun alumne s’havia passat de llest.
L’endemà l’exà men que van fer els amics del Miquelot –que només havien estudiat les preguntes que ja sabien que tocarien- fou patètic. Però més patètic fou el que va fer ell, que va decidir contestar el que sabia i, per tant, declarar-se culpable davant del tribunal del professor.
El professor, naturalment, el va suspendre perquè no li havia contestat a cap pregunta bé, però després va decidir prendre’s les coses amb humor i va dir-li que no tothom pot fer de lladre, que també per fer de lladre se n’ha de saber.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
