| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de campaneta
|
|
| |
El meu racó
 diumenge 3/febrer/2008 - 08:02  591  5
A vegades (ultimament sovint), m'amago al meu racó i em tanco jo mateixa les portes.
No es que no m'agradi tenir contacte amb l'altre gent, però no sempre em veig amb cor de compartir tot el que em passa o el que penso.
Tant bé que m'aniría ser més oberta i sortir més i fer activitats en companyia d'amics o coneguts (almenys aixó es el que em diu tothom), però jo no sempre ho comparteixo.
Al meu racó hi trobo sil·lenci quan vull, música quan em ve de gust,la comoditat de no haver de fingir, de poder ser sempre jo, de no haver de donar explicacions a ningú, de fer o no fer, segons el meu estat d'ànim ( que ultimamant no esta gaire amunt).
A mi m'agraden molt els sil·lencis, sols o acompanyats. Es un plaer estar passejant o al costat d'una altre persona i que t'hi sentis a gust sense parlar, en sil·lenci, només gaudint del plaer de tenir-la al costat, i sense sentirte violent, compartint aquest moment.
Moltes vegades, cada cop més sovint, no puc gaudir de les coses que més m'agraden, una d'elles es llegir, perquè tinc molta dificultat per concentrar-me. una altre escriure, perquè cada vegada em costa més trobar la paraula adequada, m'oblido de moltes paraules i no les se trobar quan vull escriure una cosa.
També em passa parlant, no sempre em surten les paraules que vull dir, se que vull dir però no se com fer-ho.
M'ha canviat molt la vida, i encara no m'hi he acostumat del tot.
Per aixó a vegades estic molt millor amagada al meu racó.
Pero avui he sortit per saludar a tots els que us preneu la molestia de mirar cada dia el meu blog, i de tant en tant m'hi deixeu algún comentari.
També m'agrada la vostre companyia, gràcies al blog he conegut persones fantàstiques i encara que sigui de tant en tant m'agrada compartir opinions i sentiments amb tots vosaltres.
Tinc un racó dins el cor
on m'amago molt sovint
per mi es un gran tresor
m'ajuda a continuar vivint
sempre està ple de records
de música i de colors
que fan que em vingui de gust
trobar consol i aixapluc
En aquest petit racó
la meva anima es guareix
de tot el feix de dolor
que la vida m'ofereix.
I torno a sortir enfortida
amb el cos i l'ànima a punt
de rependre la meva vida
i de continuar el camí
amb l'anima ja guarida.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
allurak |
els racons...
Sunday, February 3rd 2008, 10:43 AM
Ostres campaneta, jo crec que tothom és capaç de comprendre que hom necessita el seu racó perquè tothom necessita el seu racó, si bé és veritat que uns més que altres.
El que passa que les persones també sóm una mica "ruquetes" per naturalesa. Tothom enten la idea, però no sap massa bé com ajudar
i no saber com ajudar provoca una incomoditat enorme que sovint la suplantem amb la típica frase "t'aniria bé surtir, parlar amb més gent, distreure't..."
En realitat no és una solució al problema de la persona que necessita més que mai el seu racó, sinó una solució a la incomoditat de no poder donar resposta a una altra persona.
Som així les persones, potser sí que tenim empatia, però sempre recorrem a les mateixes frases i entrem en el mateix cercle quan, en realitat, el que volem dels demés no són solucions - que no ho són -, sinó que ens escoltin, ens respectin els sentiments del moment, ens acompanyin tal i com ens trobem...
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
