| |
Tres infra-històries
 dimecres 15/abril/2009 - 06:47  377  1
LA DIGNITAT DEL LLORO
Aquell lloro n’estava tip de dir tonteries. Malgrat els seus colors vius, ell no era cap pallaso. Així, doncs, es va dir que mai més no repetiria cap tonteria que els seus amos li volèssin fer repetir només per a fer una gracieta.
I així la següent vegada que el seu amo li digué: “Lloret, lloret, que en sóc de boniquet”, ell lloro el contestà: “Vols parar de dir imbecilitats, idiota?”
L’amo ja mai més no li va dir res. I no només això: li va obrir la gàbia i les finestres de bat a bat per a que fotès el camp de casa. Però el lloro sabia que tenia drets adquirits i no volia marxar: sempre havia estat un animal domèstic i ara era massa vell per canviar.
O sigui que un diumenge l’amo el va matar i desplomar i la seva el va tirar a l’arròs.
EL BALL I LA TELA D’ARANYA
Quan aquella mossa va acceptar ballar aquell ball amb ell se’n va adonar que havia caigut dins d’una tela d’aranya de la que mai no podria sortir-ne viu.
LA RÀBIA
John Kean feia de paleta a la part vella de Manchester. Estava arreglant uns baixants d’una finca que fotien una pudor de Maria Santíssima. I més d’una vegada i de dos li havia caigut la merda dels veïns a sobre o sigui que no es podia dir que estigués de massa bon humor.
Quan fou l’hora d’esmorçar es netejà una mica a casa de la presidenta de l’escala i sortí al carrer a menjar-se l’entrepà d’hamburguesa que la seva dona li havia preparat. Després aniria a qualsevol bar i es prendria una cervesa i una copa de whisky i després tornaria al treball.
Quan sortí del bar estava realment molt emprenyat. S’hi havia trobat en Mathew O’Deen, que havia estat company seu a l’escola però que al contrari d’ell havia aconseguit acabar els estudis i ara era un advocat ric i fatxenda.
Només faltava que aquell gos estúpid el mossegués.
No tenia ni idea de perquè havia reaccionat com havia reaccionat. Mai de la seva se li hagués acudit respondre a una mossegada de gos amb una mossegada al cos, però la cosa va anar així. Potser va voler-li demostrar que ell també tenia dents i sabia mossegar. Potser li va semblar un acte simplicíssim de justícia al que no calia donar més voltes.
Però quan va saber que el gos, després de la seva mossegada, havia mort de ràbia no va saber què dir...
|
Contactes
Registra´t
