| |
La passió i mort d'en Jesús
 divendres 10/abril/2009 - 07:09  1021  1
En Jesús havia deixat aparcat el cotxe i havia sortit a estirar una mica les cames, cansat de tanta solitud al volant, quan ara es veia atrapat enmig d’una multitud que el molestava, una multitud que seguia una processó de Divendres Sant a un poble desconegut on no hi havia estat mai abans. Ni tant sols no s’havia fixat en el nom del poble en el cartell que segur que anunciava l’arribada al mateix. I, ara, no se’n sabia avenir del que veia... Desconeixia que als pobles de l’interior de Catalunya hi pogués haver tanta tradició de Setmana Santa. Allò semblava ben bé Andalusia! En Jesús, que mai havia tornat a trepitjar una església d’ençà que el van batejar, se sentia com si acabés d’entrar a la dimensió desconeguda...
Els costalers portaven un enorme Crist portant la creu a les espatlles, i una mica més enllà els seguia una Mare de Déu dolorosa, mentre sonava la música religiosa. Molts cridaven lletanies al pas de les imatges, alguns, fins i tot, ploraven... En Jesús ho trobava patètic, tot plegat... Quan el Sant Crist va passar pel seu costat, en Jesús va alçar el cap. Va pensar que només era un ninot portat en braços per una colla d’ignorants. Hagués escopit al terra, però no ho va fer perquè segur que hagués tocat la calba del calb baixet i suat del seu davant. Sentir-se tan immensament superior a tots els que l’envoltaven va fer sentir en Jesús molt petit i insignificant. Per què no era ell a qui la multitud portava en braços? Ell segur que s’ho mereixia més que aquell estúpid ninot crucificat... I, tot i així, ningú no sabia qui era ell... I, probablement, mai ho sabrien... I qui sabria mai qui havia estat l’autèntic Crist en realitat? Tot estava manipulat i tot era mentida. Tots els ídols eren falsos.
Malgrat tot, en Jesús no podia negar que li agradaria destacar. Ell sempre havia cregut que duia alguna cosa important a dins, i sempre s’havia sentit superior a la immensa majoria de la gent, tot i que la seva vida era, i havia estat gairebé sempre, un autèntic desastre, i en Jesús només sentia motius objectius, en realitat, per sentir-se inferior a la immensa majoria de la gent. La majoria de la gent, amb les seves vides mediocrement satisfactòries... Ell sempre havia volgut fer alguna cosa diferent amb la seva vida, qualsevol cosa menys una vida mediocrement satisfactòria, però, en canvi, de moment, només havia aconseguit una vida profundament insatisfactòria, i encara no havia aconseguit esbrinar tampoc què era això tan especial que havia de fer...
Potser, en realitat, tota aquella massa aparentment fanàtica que l’envoltava només es recordava de Déu per Nadal, o Setmana Santa... Però ja era alguna cosa... Tenir una mica de fe... A en Jesús li agradaria poder tenir una mica de fe en alguna cosa, la que fos... En Jesús no era un descregut nihilista satisfet. Les seves desmesurades ambicions vitals quedaven coixes sense transcendència. En Jesús odiava a Déu, precisament, per no existir. I també s’odiava a ell mateix, potser per estimar-se massa... En Jesús, mentre cada cop se sentia pitjor atrapat enmig de la processó de Setmana Santa, començava a aspirar a ser un home mediocre, però no sabia tampoc si hi podria arribar o era un objectiu decididament massa ambiciós per a algú com ell.
En Jesús aviat va decidir que ja en tenia prou de tot allò. Es va obrir pas a cops de colze entre la multitud, va arribar fins on era el seu cotxe i va engegar el motor. On podia anar? Seguir endinsant-se sense rumb en la Catalunya interior? O tornar a casa, amb la seva mare, amb qui sempre havia mantingut una relació estranya i distant, sobretot des que el seu pare havia mort. Mentre s’ho pensava, va posar música del seu grup favorit els “Nine Inch Nails”. Finalment, va arrancar el cotxe.
A mesura que circulava en cercles se n’adonava que no tenia cap lloc on volgués anar, cap lloc on pogués anar. De sobte, va veure una paret sorgida enmig del no-res. Tal vegada no havia sorgit del no-res, però, tal vegada ell l’havia anat a cercar. En qualsevol cas, enlloc d’intentar esquivar-la, va decidir dirigir-se envers ella, tot pitjant l’accelerador, mentre mussitava: “Per què m’has abandonat?”
www.youtube.com
|
Contactes
Registra´t
