| |
Basquetmania aquàtica
 diumenge 29/mar/2009 - 11:35  630  7
Si mai us passa que quedeu per anar a jugar a “bàsquet” i per nassos ho heu de fer entre “charcos” a causa d’un capritx de Déu i t’inunda la pista “porque yo soy el que manda y así lo he querido” podeu agafar-vos o, fins i tot donar la culpa a la Torre Agbar, que és la “supuesta Torre del Agua” i dic jo que alguna cosa pot tenir a veure, ja que estava al costat.
Bé, denúncies de pressumpta culpabilitat divines o torrils a part, narrador servidor de “ustedes” va haver de llevar-se a les 7.15 del matí sota un cel que ja predicava ganes de pixar, per empalmar amb el tren de les 8.30. Total, que a les 9.40 vaig arribar al Clot, i en vistes de l’hora que era vaig anar a per un Cacaolat. A les 9.55 tornava a ser al lloc d’abans i eren gairebé les 10.20 i jo no veia ningú, fins que em tombo, miro carrer avall i en la profunditat de la banda contrària veig figures familiars. Penso “voy pallà”. A la parada d’autobús es trobaven elles. Ens saludem i tal i “me sacan las pelotas”, las de jugar. “Has portat la manxa?” Trec la manxa “con su pitorro correspondiente y venga a inchar” mentre el personal mirava.
Un cop les pilotes “más o menos” inflades, ens disposem i procedim a anar a jugar mentre que com més avançàvem la Torre Agbar més gran es feia i “se asomaba tras los edificios”. Arribem i la primera expressió que va ser fou “¡Ualaaaaaaaaaaaa una piscinaaaaa!” al unísono. Total que sense dubtar-ho un moment ens hi tirem pràcticament de cap com aquell qui diu. Anem a la cistella nadant entre “charcos” i deixem els “bártulos” al pal de la cistella. Treiem les pilotes i entre xutant i encistellant vam començar un “partidillo” de bàsquet.
Al primer partit la Sido i la Rhiana van començar dominant però ràpidament, la Odi es va posar les piles i va començar a encistellar i vam remuntar. Al segon partit la Rhiana i jo vam arrassar i la Sido i la Odi es van veure impotents davant els meus nombrosos taps. Val a dir que les trepitjades als “charcos” van ser pràcticament infinites i tot déu anava mullat.
Posteriorment, ens vam disposar a jugar “d’alguna manera” a futbol. També s’havia de fer com es podia perque la inundació era considerable. I bé mentres uns corrien per anar a buscar la pilota, i altres, no, vam decidir anar a fer un 21 també. Mentre jugàvem i jo les fotia gairebé de totes les maneres, havia un individu dret llegint un llibre sota el cel ennuvolat. Tu estaves concentrat intentant fer cistella i el coi d’home et posava nerviós que li diries “siéntateeeeeeeeeeee yaaaaaaaaaaa joeeeeeeeeeer, que me pones de los nervios” i et venien ganes de fotre-li la pilota a ell i no a la cistella. Després va començar a plovisquejar i el molt savi homenet del llibre es posa sota el pont, diga-li tonto saps? No fos cas que se li mullessin les delicades pàgines del seu estimadíssim i inseparable llibret.
Finalment, cap a les 12 crec, vam decidir anar a tirant a prendre alguna cosa, mentre parlàvem de possibles comparacions o similituds de la Torre Agbar. A més, jo moltes vegades he pensat que la Torre Agbar qualsevol dia agafa i “despega” com un cohet.
Entrem en un bar, ens asseiem, cadascú demana el que vol i comencem a parlar de diversos temes i tal, fins que salta “el hipo” sobre la taula. La Sido diu tinc “hipo”. Doncs vale, “yo passo al ataque”. Automàticament la meva ment creativa pensa i la meva boca diu Hiponie. Ja està nou nom. Ara se senten rumors que la Sido és grega, perque aquest nou nom sembla grec, ja que els femenins en grec són amb eta, almenys el que jo vaig estudiar, transcrit en “e”.
Vam marxar en direcció les Glòries en busca de un lloc per dinar. Vam trobar el “Oh, la, la”, que dius sí “Oh, la, la, los precios que tienes mamón...” Que si Bocatta, que si McDonalds, que si un Rest. Oriental (això surtia de nom), que sí un americà que si un italià... Total que vam acabar al Burger King. La Odi va marxar que tenia que “esplaiar” i nostraltres ens vam quedar allà.
Vam entrar a demanar i vam triar un menú de tres euros. Lo millor és que quan em va tocar demanar a mi li dic un menú de tres euros “con Crispy Chicken”. Em pregunta què volia de beguda també li dic si tenien Trina, va dir que no en tenia i bueno doncs Fanta... Bé, no sé què cony va entendre que em va fotre 3 menús... Doncs bueno... mare que la va parir amb la peruana... vaig pensar jo... a part anava cagant llets parlant. Bueno menos mal que costava 3 euros el menú i que em va sortir per 9.
La verdad que no s’enteraven molt, vam arribar a dalt vam seure i a la Sido li van fotre una cosa que no havia demanat. Si es que... Del meu trimenú només van sobreviure 2 racions de patates i una fanta, tot lo altre va ser engollit per nosaltres. No podíem més vam xerrar i tal i vam marxar a donar una volta “sin rumbo”.
Vam arribar fins a la meridiana entre hòsties “pa diestro i siniestro” passant per les parades de metro de Bac de Roda i Sant Martí, a la parada de la Sagrera i no us podeu imaginar el que et pot passar si us quedeu una hora drets per intentar marxar davant de la boca de la parada del metro. Ja portàvem una estona i la Rhiana comença a parlar que “si mi pelo esto o aquello” i eso que salta i ve un abuelo de darrera del quiosc que havia a uns metres més enrere. Es treu la gorra que portava i diu: “Pelo? Pa pelo el que llevo yo, que es más largo” o yo que sé. “i el que me falta és perque me l’he tallat...” Total al final de la seva intervenció diu: “Perdoneu, eh?” Un crack l’home.
A mi em va anar bé perque va deixar la Rhiana com renyada, sense reacció. Després a qualsevol exigència o crítica li deia: “Shhhhhh o cridaré a l’abuelo”. Després la truquen a ella i passa una parella i el tiu diu: “Sí”. Dic “cony què li has dit ya pa que te conteste eh?” Desprésun altre avi es presenta per allà que va estar més d’una hora vagant baixant i pujant boca del metro. Un home d’una pell tan blanca que no sé si era albí o que. Al rato diu “perdoneu quina hora és?” A mi la verdad m’estava posant tan nerviós com el tiu del llibre, que pensava “li fotria el llibre del tiu del matí pel cap a l’home aquest, tanta vuelta parriba i pabajo, hombre”.
Finalment, la Sido va marxar, que ja estava cansada també, eren les 6.00 més o menys, i al final vam anar la Rhiana i jo al bar de darrere que posava La Olla. No penseu malament, però després, un cop dins del bar, vaig descobrir que el bar es deia “Garganta La Olla”, por diós tot el que em va passar pel cap... ni en un “chiste”.
Preniem el nostre cafetó amb llet, i pel vidre es veia de nou l’home “albí”. Jo ja pensava “Ui, a este lo ha dejado colgao la novia fijo” perqué no és normal estar voltant tant de rato sense sentit per aquí. Pobre...
Cap a les 6.45, vam empendre viatge de tornada amb el metro, fins al Clot, el tren. Su turno llegó a les 19.10, el mio a les 19.25... I hasta aquí llegó la aventura. Val a dir que m’ho vaig passar molt bé, tot i el cansament, la son, el constipat, la tos i l’aigua. També destaco la novetat de conéixer la Odi_rabia, que em va caure molt bé.
Esperant una nova quedada basquetmaniàtica “en seco”, he fet aquest nou i brevíssim bloc. Gràcies per llegir-lo i estic molt content d’haver quedat amb vosaltres, J.
Una abraçada.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
