| |
Dues infra-històries
 dimarts 24/març/2009 - 05:51  393  3
LA LIRA DE NERÓ
Per una gran injustÃcia de la història Neró ha estat tractat pels historiadors republicans romans i pels historiadors afectes a la dinastia Flà via amb una gran duresa. Malgrat això, val a dir que fou l’emperador romà amb més talent des d’Octavià , només que si a Octavià el seu talent li valgué victòria rera victòria, a Neró, menys desconfiat, li calgué la mort.
Se sap, per exemple, que feu cremar la ciutat de Roma per tal de fer-hi una reforma urbanÃstica que la ciutat necessitava de forma inminent. No podia esperar a que el senat ho decidÃs perquè hi havia molts senadors que hi tenien interesos i per la mateixa raó tampoc no podia esperar que el poble es posès al seu costat.
Però ningú que veiés el problema objectivament discutina la necessitat de la reforma.
Neró llavors tingué una idea brillant: faria cremar els barris que s’havien de reurbanitzar i en donaria la culpa als cristians, aquella secta jueva que cada vegada era més emprenyadora i que pretenia que els emperadors no eren divins. Materia dos à ligues d’un tret.
Però l’incendi se li escapà de les mans. Aquell foc que havia de cremar un centenar de cases les havia traspassat i havia deixat en estat de xoc Roma i els romans.
Per a solucionar el problema Neró, que era conscient de ser un cantant molt dolent, malgrat que un bon poeta, sortà a la terrassa de palau i comença a cantar amb totes les seves forces. No ho feia des de la bogeria ni menys encara des del cinisme: ho feia des del profund convenciment que els seus esgarips podien fer arribar la pluja a bots i a barrals i aturar l’incendi.
Però cap historiador no ha volgut veure aixÃ.
LES LLÀGRIMES DELS PALAUS DE MARFIL
Els escultors havien fet veritables obres d’art amb aquells trossos de marfil. Palaus sencers amb totes les seves cambres, els seus cortesans, les seves bèsties i els seus guarniments; mars amb els seus vaixells i les seves balenes; rius i llacs amb els seus peixos i pescadors; deserts amb camells, nómades, palmeres i oasis.
Però, de nit, quan ningú no les veia, aquelles peces de marbre ploraven totes juntes en una mena de vetlla d’un intens dolor perquè cap d’elles no era el que representava i totes i cadascuna d’elles ennyorava la banya del seu rinoceront o els ullals del seu elefant.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
