| |
On ets?
 diumenge 22/març/2009 - 07:55  1602  4
Va haver de ser, obligatòriament, passada la mitjanit. En cas contrari ho recordaria tot perfectament. I no és aixÃ. Tot forma part d'una llacuna en la qual fa lustres no es posa el Sol. Tot forma part d'un munt de records que, per motius obvis, no he pogut emmagatzemar en el meu cervell. O allà on s'emmagatzemin els records. Que bé podria ser un cervell o una butxaca. Que, ambdós, tenen la mateixa funció.
Sigui com fos, em vaig retorçar entre les arrugues dels meus llençols. I vaig sentir com m'estripaven la pell amb cadascun dels meus moviments. Es va omplir el meu llit de retrets, de perdons no perdonats, de penediments, de llà grimes, de remordiments i d'oblit. I vaig passar les hores agarrat amb força amb les meves dues mans al meu llençol. I amb els dits dels peus encongits. Fora del meu llit tan sols van quedar les meves sabatilles i un grapat de zetes que sortien de la rà dio amagades darrere d'un parell de notÃcies que no m'interessen gens ni mica.
I cada vegada que tancava els meus ulls, s'obrien les meves pors. I cada vegada que tancava les meves pors, els meus ulls s'obrien buscant una sortida que, molt em temo, no deixa de ser una entrada més d'aquest laberint sense fi. I, amb la guerra perduda per endavant, no vaig tenir millor opció que aixecar-me a preparar-me un altre cafè. I el que hagi d'arribar, arribarà . I, quan arribi, que es posi a ballar al costat del cascabeleo de la cullereta que ha nascut per a dissoldre terrons de sucre.
Vaig beure a petits glops el meu cafè, barrejant-lo amb bocanades de nicotina, recolzat a una de les moltes parets que poblen la meva casa. Quan una casa és tan gran, un mai sap on situar-se. Quan una casa és tan gran, un desitjaria descansar una estona en la confortabilidad d'un taüt. Encara que tan sols fos per no haver de reptar d'un costat a un altre buscant la rajola més còmoda. Encara que tan sols fos per reconèixer-se en cada plec de ciment. Encara que tan sols fos una estoneta de res.
Després d'una setmana esplèndida sota un Sol que ja gairebé no recordava, ara el tiovivo s'ha encarregat de dur-me de passeig. D'agafar-me de la seva mà d'acer i regalar-me aquesta cadència de la qual creia haver escapat. Després d'una setmana de somriures, els meus carrers s'han tornat a pintar de color sÃpia. I ara, de nou, torno a sentir la incapacitat de frenar els meus pensaments. Mai he sabut, i crec mai aprendré. Em costa horrors desconnectar-me, i ja ho he provat tot. Crec.
Avui he tornat a passejar pel bosc xutant tot el que trobava al meu pas. Avui he tornat a casa amb les meves dues mans en les meves dues butxaques, i amb aquesta terrible sensació d'estar preparat per a tot en un lloc en el qual mai passa res. Un lloc en el qual el poc que succeïx es converteix en extraordinari. Però no ho és. Un lloc que, no em quedarà altre remei, hauré de llaurar amb les meves pròpies mans. I avui em fan molt de mal. Em fan mal per dintre i per fora.
|
| |
campaneta |
Hola guapo
Monday, March 23rd 2009, 9:58 AM
De nou em maravella com escrius, ja ho saps. Però els teus escrits cada vegada son més tristos, i aixó no que m'agrada, perquè el que escrius sempre ets tú, les teves pors, la teva soletat, la teva rabia, però mai la teva felicitat. Hi deu haver algun moment feliç, no?
Jo tel desitjo de tot cor, petit princep.
Una abraçada.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
