| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
Tres infra-històries
 dijous 12/març/2009 - 06:11  379  7
PETITA HISTÒRIA D’UN ARBRE
Quan la llavor arrelà al sol d’aquell bosc res no feia presagir que aquell arbre esdevindria el més alt de tots els que havien poblat el paÃs des de sempre.
Un dia, però, vingueren uns homes amb una serra i se l’endugueren fet a bocins. Res no hi pogueren fer ni les protestes dels guardabosc, ni encara menys les dels animals que havien construït en ell la seva casa.
L’arbre esdevingué rai i arribà a la ciutat. Amb un carro tirat per quatre cavalls el dugueren a cal fuster i esdevingué vigues de pusta i portes per a les cases més riques dels poble.
Però un dia, de la mateixa manera que havia caigut l’arbre més alt del bosc, també aquelles cases caigueren. I la fusta de les seves vigues i portes s’aprofità per a que cremés a les llars més pobres del poble.
Només es salvà de la crema un tió, que anà a parar a casa del besnet del guardabosc que l’havia volgut salvar feia aproximadament 150 anys.
L’ORGUE PORUC
Fidels d’arreu del món havien fet donatius per a que aaquella catedral es construÃs l’orgue més gran del món. Havia de ser un instrument inimaginable, d’una potència i
sensibilitat prà cticament divines per tal que Déu pogués gaudir, fos on fos, de les excelses obres de Bach.
I vet aquà que el dia de l’inauguració una criatura portava un xiulet estrident que li havia sortit com a regal dins d’un ou de xocolata. Xiulà una vegada i ningú no el sentÃ, però l’orgué notà que aquell so era superior a ell i intentà tapar-se infructuosament els tubs.
La segona vegada que aquell vailet xiulà , fou Déu es tapà les orelles i es posà uns cascos divins per escoltar la música de la Maria del Mar Bonet.
Ara bé: la tercera vegada que el nano feu sonar aquell xiulet infernal, l’orgué no pogué més, feu un salt i es llençà de cap pel rossetó gòtic de la catedral. I un cop a fora es posa dret i comença a córrer i diuen els que hi entenen de cà nons que encara no ha parat.
L’ORIGINALITAT DE JOAN MIRÓ I LES PAPALLONES
Joan Miró era un pintor entre tants pintors que hi havia a la Barcelona de la seva època. No esdevingué un pintor reconegut internacionalment fins que no adoptà una tècnica hiper-realista amb trampa: reproduir a les teles el millor que era capaç les ales de les papallones.
Les papallones, però, mai no li han perdonat que no confesès el seu plagi i cada any organitzen una expedió a la seva tomba per a retreure-li en forma d’excrements.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
