| |
L'home ferpecte
 dissabte 7/març/2009 - 09:40  2022  11
JO:
L'altre dia vaig conèixer l'home perfecte. I, és clar, a mi se'm van arriar les calces fins als turmells...
Després d'hissar-les amb el mà xim de dissimul, em vaig fer la distreta, fent veure que no m'adonava que aquell "dechado de virtudes", que hagués dit la meva à via, em mirava de dalt a baix, fent-me un "repassu".
Era un noi alt, jove, guapo, bru, amb llavis fins amagant unes dents blanquÃssimes, gairebé enlluernadores i perfectament aliniades. Els ulls de color mel de romanÃ, estaven mig closos, com si mirant amb més intensitat pogués mirar més enllà de la superfÃcie. Em vaig sentir nua.
Al cap d'una estona, se'm acostar, amb una timidesa que semblava impostada, però que va resultar ser real, si m'havia d'atènyer a la vermellor de les seves galtes. Titubejant, com si no sabés que dir, va començar a obrir els seus llavis per dir-me que li sonava d'alguna cosa, que si ens havÃem trobat alguna vegada en algun lloc. "Que poc original", vaig pensar. Potser llegint-me el pensament, va fer un esforç de memòria per continuar.
-Tu no ets la noia que va fer la conferència sobre la parà lisi escènica?
Vaja, doncs no era un truc per acostar-se, sinó que realment li sonava d'alguna cosa. Vaig dir que si, sense donar-hi importà ncia, amagant (o si més no, intentant de fer-ho) la profunda emoció per saber-me reconeguda per una feina que m'havia portat de cap durant molts mesos.
-T'admiro moltÃssim.
Espantada per la sonoritat de la frase, vaig esbossar un tÃmid somriure, deixant d'amagar-me rera la cuirassa de fredor que tant poc m'esqueia.
D'aquà al llit hi va haver un passet molt curt.
Al llit, mentre fèiem l'amor, amb brusca violència unes vegades, com una suau remor de vent unes altres, jo no em podia treure del cap una obsessió que no em permetia de gaudir del moment com aquest es mereixia, desperdiciant un amant tant excel·lent com el que tenia al davant, o al darrera, i fins i tot a dins. Aquesta obsessió que m'atenallava i em perseguia em feia resseguir-lo d'una punta a l'altre, i és que estava buscant l'error, la tara, allò que em demostrés el que havia cregut sempre, i això era que la perfecció no existia. Vaig buscar-li defectes en cadascun dels centÃmetres de pell que m'oferia. En tots els gests que feia. En totes les paraules que sortien de la seva salvatjament petonejable boca. No en vaig trobar cap.
L'endemà matÃ, em vaig despertar amb l'olor del suc de taronja acabat d'exprèmer. En una safata, el suc, un entrepà de secallona (com podia saber que era el meu esmorzar preferit?) i un petit croisant de xocolata.
-El café te'l faré després, perquè no es refredi.
Vam esmorzar, i de mentres, entre mos i mos, vam estar xerrant. No només no tenia defectes a la llum del dia, d'aquells que de vegades durant la nit no es perceben, sinó que li vaig poder reconèixer moltes virtuts noves: bona conversa, delicadesa, sentit de l'humor, talent en la seva feina, tendresa, bona posició econòmica, un punt (el just) de punyeteria... "Cagunlaputa!! On collons està el defecte?? Si és que només en vull un!!"
Per un moment em vaig fer il·lusions, vaig creure trobar-lo, o més aviat, esperar-lo en la seva actitud. "Un home aixÃ, un dechado d'aquests que deia la iaia, s'ho ha de tenir molt cregut... jeje, ja l'he trobat!" Però no. Va resultar ser un home que, sense sentir-se insegur, no es creia la seva bellesa, se sentia una mica avergonyit del seu èxit professional i fins i tot creia que era bastant millorable.
Els meus nervis estaven a punt de fer-me saltar pels aires. Necessitava veure-li un defecte, per què? no ho sé pas, però jo no volia un home al meu costat que em recordés, amb totes les seves virtuts, tots els meus defectes. "Només un defecte, per petit que sigui. Un granet, una cicatriu..."
No el vaig veure.
I en no veure'l el vaig trobar: aquest home em faria viure un suplici si jo permetia que es quedés al meu costat, em faria sentir petita, poca cosa, un "dechado" de defectes en comparació. Ja li havia trobat, per fi. Em faria viure un vida plena de gelosia, de por a la pèrdua, d'autocomparació amb qualsevol altra dona a qui saludés. "No el vull pas, un home aixÃ."
EL MEU PSICÃ’LEG:
Tu estàs fatal, noia! Plego, no et vull com a pacient. M'estàs fent perdre la confiança en l'espècie humana. Marxa, fuig, corre, ves-te'n!!
JO:
No em vaig equivocar, oi? La seva perfecció suposava una tara, convertint-lo en l'home ferpecte...
P.D.: Osti, jeje, acabo de rellegir l'escrit, jejeje, quina anada de castanya!!
Que us ha passat mai, això? o sóc l'únic tarat?
|
| |
|
Contactes
Registra´t
