Imprevist de forma i figura
amparat pel “perfil públic”
absent de gest i expressions
que em retorni el més fràgil resguard....
Desemparat en aquell racó ingràvid,
dins d’un continent que imagino.
Mancat de somriure i de mirada
I amb el verb segrestat a la pantalla….
Sol.liloquis a destemps
enfrontats al temps del desprès....
Converses entretallades,
amb missatges d’anada i tornada.
Com un pèndul absurd
navegant..
pels mars embravits,
de la solitud.
(gràcies als "perfils" que m'heu donat la inspiració)
Massa sovint la bruixola de l’ànima
fa entrega – sense resistència-
de les reliquies saquejades
en les seves nits fosques...
i llavors…
apareix aquell desconegut
que desprovist de figura
captiva l’instant.
i…
enfilat en el gest més generòs
carrega d’ofrenes l’aire.
i… tanmateix…
des d’un amagatall improvisat
arrosseguem paraules al vent
fins aterrar en aquell matoll ombrívol,
que creix sense permisos…
en la cara fosca de la lluna!!!
m'he quedat muda, es boníssim ! si l'has escrit només aqui guarda't una copia, perque es real, boníssim Mariona.
llegeixo molta poesia i aquest es per sobre de tot el sentiment que he tingut aqui,
l'has copsat a la perfecció.
una abracada
Escriu el teu comentari per aquest article
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't