| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de B-612
|
|
| |
Es va despistar un ametller
 dimarts 24/febrer/2009 - 02:38  1661  3
Va elevar les seves branques a escassos metres del terra el teu ametller. Va obrir les seves mans per mostrar els seus encants al Sol. Es va despistar el teu ametller. I, quan els ho vaig explicar als meus ametllers, van inundar les meves valls amb les seves rialles. I van plorar llàgrimes enganxoses de resina. Es va despistar un ametller i va mostrar els seus encants prematurament. Algú, durant el seu hivern, li va marcar les cartes. I ara mostra tots els seus encants fora de temporada. Li van regalar les oïdes amb una primavera que no acudeix mai a la seva cita abans d'hora. Es va despistar el teu ametller i per a ell ja és tard quan, per a la resta, les seves primaveres estan per arribar.
Van engabiar al teu ametller amb parets de formigó fa ja molt temps. I ara mostra i amaga les seves flors sense saber que es cou en l'altre costat dels seus barrots. Van enganyar al teu ametller, i ell us té a tots enganyats. Afileu les pupil·les quan passeu a la seva vora, però el teu ametller us menteix i l'hivern encara mostra els seus ullals afilats a l'altra banda de la gàbia.
Poc se'n pot esperar en Ciutat Monstre a hores d'ara. Poc se'n pot esperar d'unes terres que han perdut el seu rumb. I, per extensió, d'un ametller que ha perdut els seus fruits. Van enquitranar els nostres matins per apropar-nos a la por. Per emportar-nos, tots en fila, on no volem anar quan ens despertem. Però mai no despertem. Ni despertarem. Podrien arrencar-nos els ulls i posar al seu lloc les seves ametlles de mentida, i tot continuaria immers en la mateixa rutina.
Es va despistar el teu ametller, Nina. Va jugar a dibuixar primaveres de cartró pedra que les pluges de febrer van convertir en plors. Va jugar amb el temps i, això, ja saps que és el més sagrat. Ara l'hivern mostra les seves urpes violent. Com sempre. I, durant les seves nits, el teu ametller plora per dins. Amaga les seves flors pansides del vent. Amaga tota la seva bellesa per por.
Demà, Nina, acaricia aquest ametller. Recolza les teves mans sobre la seva crosta, dóna-li consol. Que tot és tan gris allà fora. Que tot és ciment. Tot tan mort. Digues-li que els meus ametllers l'enyoren. Digues-li que aquí segueix ancorat l'hivern. Però que dintre de poques llunes floriran de nou. Digues-li que quan tornin les seves pors busqui empar als seus cels. Que mostri orgullós el seu error a aquesta merda de poble. Que cridi durant la nit que li costa respirar aquest aire viciat sense amo. Digues-li que diuen els meus ametllers que fugi de Ciutat Monstre. Digues-li que tant quitrà i tant ciment són massa pes per ell sol. Es va despistar el teu ametller. Es va despistar aquest món tan neci (un altre cop).
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
monica |
aaiixxx que m´oblidava....
Tuesday, February 24th 2009, 7:20 PM
Doncs resulta, que jo tinc un ametller, i que per més inri... pobret, esta envoltat de parets de ciment, i pel l´únic lloc on pot treure el nas, és per damunt d´una porta de ferro, i és clar.... l´únic que veu, és meeeeees ciment.
I mira, al llegir el teu escrit, he anat fent i mira, m´ha sortit això. Que per descomptat, no cal que digui que m´ha agradat moooooolt el que has escrit, oi???
Dewww!!!!
|
|
monica |
I jo, que tinc un ametller, com li haig
Tuesday, February 24th 2009, 6:06 PM
El van enganyar, dient-li que al seu voltant, tot, sempre seria camp. Va compartir terres color terra, amb altres ametllers temps ençà, però ara ja no sap on són, ni ells, ni la terra color marró. La bestiad'acer i ciment l'espanta, i només li regala pors. Ell, s'amaga en aquest bocinet de terra... en aquest petit món, on creix la molsa tranquil·la , sabent no ser arrencada a cops de ganivet, lloc que no coneix gespa de jardí, ni plantes que és venen en test, És un món salvatge, senzill, humil...que em deixen compartir.
Cada equivoca primavera regala somriures en forma de flors, desperta a tots al seu voltant, tot i sabent, que ell serà l'únic que sagnarà llàgrimes de resina en silenci, alhora que la realitat de les nits d'hivern, faran ploure llàgrimes de pètals blancs de les seves mans.
Cada equivoca primavera, acollirà en sí, atrets per les seves flors, ocells, que tan sols estan de pas...
Anar, on vols que vagi?? Sí no ha conegut cap altre món, sí l'únic que les seves branques veuen és: gris ciment, gris acer, gris fredor, gris dolor....
Deixa'l que s'amagui en aquest petit món, on la bestia que destrossa colors no pot entrar, doncs per fora, esta fet de pedra i això al monstre ja li val, però per dins és tendre, ple de llum i d'ilusions...
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
