| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Sidonie
|
|
| |
Reflexió.
 dissabte 21/febrer/2009 - 05:01  1319  9
La vida del meu pare s'està anant com quan el vent s'emporta ràpidament una pluma d'un ocell i no saps mai quan tornarà.... ahir estava la mar de bé cantant i escoltant musica a casa amb la familia, quan la matinada la seva vida es desvaneix vomitant sang i en una sola patacada perd el seu 50% , per tan la meitat de la seva vida a un 10 % ( amb tot aixo no cal descriure com està fisicament, se sobrenten).
Ara torna estar a l'hospital, cosa que jo no volia, perque no es sent lliure, pero si protegit amb persones professionals que l'ajuden dia a dia a calmar el dolor. El miro estones quan està dormint al llit amb la seva gorreta pel tema cabell, mai el deixo de mirar i recordar en una sola cinta de pel.licula les vivencies de petita fins ara amb el meu pare i de les coses que em deia i que em diu.
La soledat es va apropant per picar a la meva porta i instal.lar-se durant uns mesos quan noti a faltar la presencia del meu pare. El trobo a faltar ara que estic al seu costat i el trobaré mes a faltar quan no estigui, es una sensació que no la recomanu a ningu, pero si algu ma dentendre son aquelles persones que malauradament han passat pel que paso aixo i entenent aquesta sensació que en aquests moments sento, l'enyorament d'un ésser que estimes tan, tan si la tens al davant com despres no la tens, quina gran contradiccio, veritat?
El meu pare sempre ha volgut continuar coses que ara, malauradament no las podrà fer, pero jo les continuaré per ell. Ell desitjava continuar amb el dibuix en carbonet, ara no pot mobilitzar-se els braços perque està molt debil, pero m'apuntare a l'escola de dibuix i pintura pels matins amb la meva mare i apendré a dibuixar en carbonet i dibuixar com ell dibuixava abans de ser dissenyador gràfic, i dibuixar-li aquells dibuixos de paisatges que ara no els pot fer.
Quan et passa una circumstància com aquesta, tan dura, desesperant, t'adones de lo egoista que has estat com a ésser humà per naturalesa. La majoria inclós jo ens queixem de que no tenim un tio que ens estimi i ens porti la roseta vermella el dia de Sant jordi, perque tal i qual... pero quan et passa una cosa aixi, sobretot a una persona que estimes tan i es un pilar per la teva vida, es quan t'adones que has de donar gràcies mirant al cel les coses que tinc i la gent al meu entorn. Aleshores, quan et passa una cosa aixi es quan t'adones més encara que vull ser lliure encara més. Que no tinc prou amb la llibertat que tinc, necessito volar, correr com un cavall salvatge enmig d'un paisatge pla que corre sense parar perque no vol parar sino vol correr per sentir la brisa de l'aire que li recorre pels seus cabells. Aixo vull sentir aixo.
Ara sincerament, no tinc ganes de lligarme amb ningu, no dic que es dolent tenir parella eh! pero ara no vull estar amb ningu. Vull viure, vull respirar, vull nadar al mar nua, vull llegir tots aquells llibres que ansio per llegirme'ls, vull viatjar, vull tornar a escriure guions amb més força, vull dir-li cada dia a la meva mare i el meu avi que els estimo, vull caminar descalça a casa meva per sentir la frescor dels meus peus de bon mati. Vull plorar per el meu pare i fer-li costat allà on estigui. Vull experimentar amb diferents homes que em vagi trobant i em donin allò que encara em falta per apendre de la vida, encara que sigui una pasió amorosa curta pero intensa els vull estimar i apasionar-me encara que sigui de durada curta.A partir dels meus 21 anys vull ser lliure, fer totes aquestes coses, per despres mes endavant lligar-me una mica a la vida que després voldré fer amb la persona que voldré algu en futur.
Us deixo una de les cançons que mes li agrada el meu pare i es quan vaig descobrir per el meu pare en Bruce Springsteen.
www.youtube.com per tu papa.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
campbell |
mmmm... està bé, però...
Sunday, February 22nd 2009, 9:21 AM
És molt maco el que dius i tot el que estàs disposada a fer i a donar. Per tu i pel teu pare. És molt maco que vulguis continuar tu el que ell ja no pot fer.
Però (si, si... ho sento, pero hi ha un pero) no deixis que el que voldries fer ocupi massa temps del teu "ser" real; és a dir, que no deixis de viure la teva pròpia vida per viure la vida que un altre no ha pogut viure... (Sí, ja ho se, m'explico amb el cul!)
De totes maneres, sí això és el que et fa sentir bé, pot ser que hagin convergit les dues vides, la que tu vols ser i la que tu ets.
Una abraçada molt gran
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
