| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Sr_Ramon
|
|
| |
Dietari d'un noble
 dimecres 18/febrer/2009 - 06:00  1448  10
Benvolguts xat.cataires,
Josefina és el nom que està en boca de tots. Josefina, dels meus somnis d'infant, de les meves passions de jove, de les meves angoixes de vell. No s'equivoca ni és impostor qui afirma que viu i dorm en el meu cor.
Estimada plebs, fa quinze dies us deia que de la seva mà vaig substituir les batalles d'espases amb els amics pel sexe i l'amor. Aquella tarda a la cambra de bany, rodejats d’espelmes, ella va descordar-me la capa de soldat feta de sac de roba. Fou un baptisme d’aigua i foc.
La nostra indeptiud era superada per una convicció compartida: tots dos ens sentíem sols al món. Josefina era orfe, la meva mare va trobar-la abandonada a la porta del castell. Vam créixer junts, érem com germans i per això els nostres jocs de prínceps i princeses sempre passaren desaparcebuts. De criatures havíem jugat a casar-nos a la capella del castell. Però Josefina ja no era aquella nena amb trenes i pigues a la cara. Era una noia que no volia entrar sola al món dels adults i em va escollir com a company de viatge.
La nit de santa Rosa, un cop el masover havia passat revista i s'havia assegurat que tothom dormia, vaig baixar a poc a poc amb el canelobre a la seva cambra. Vaig atravessar aquells passadissos laberíntics i mig secrets i plens d'ombres que no paren de moure's. Els retrats imponents dels avantpassats que omplen aquelles parets em preguntaven: "A on vas, Ramonet?". Sentia una certa por. Baixava les escales i els responia: "vaig al mateix lloc on anàveu vosaltres!" I vaig apretar a córrer amb el cor que anava a 200. Ells em cridaven de nou "és un mal camí, Ramonet, és un mal camí, és un mal camí, Ramoneeeeet, és un mal camiiiiiií....". Cada retrat cridava més que l'altre, l'eco em em retrunyia als tímpans, al cor i a la respiració.
Vaig arribar a la cambra de Josefina esbufegant i em vaig llençar a sobre d'ella per refugiar-me entre els seus pits. Mentre ens assaboríem i ens magrejàvem, el canelobre va caure del tocador i la cortina començà a cremar. El foc s'expandí ràpidament.
Vam sortir de cop de la cambra alertant de l'incendi. Jo corria de nou d'un cantó a l'altre. La casa pairal s'anava convertint en una bola de foc. En una de les escales vaig topar-me amb una cuinera que duia un ganivet esmolat. Es pensava que era un lladre. “Ramonet que fas aquí mig despullat?”. Vingueren tots els mossos, els masovers i els altres treballadors de la casa que apaivagaren l'incendi. Tota la planta baixa quedà cremada, excepte la capella i els retrats dels avantpassats. La nit de passió acabà en tragèdia.
L'endemà al matí començaren els interrogatoris. La cuinera ens delatà. La decisió del pare fou duríssima: el masover fou acomiadat, Josefina fou abandonada a ciutat i jo vaig ser portat a l'internat dels frares agustinians per a fer-me passar pel camí recte.
Josefina i un servidor de vostès fórem expulsats del paradís. El dia que vaig deixar la casa pairal i entrava a l'internat, començava la travessia del desert. Marxava amb una ferida i amb un afany per reconstruir aquell món de la infantesa i la joventut. Ha estat una lluita que m'ha acompanyat tota la vida i que cada setmana us aniré explicant. Aquesta és la meva pàtria, la nostàlgia de la infantesa i la joventut i, d'altra banda, la utopia de retrobar Josefina.
Tinguin una bona setmana, fins dijous vinent, estiguin bonets bonets.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
