| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de Sidonie
|
|
| |
no puc més...
 dilluns 16/febrer/2009 - 05:58  862  20
La imatge que se m'ha quedat grabada a la meva ment i que mai la borraré, és la visita de la meva mare, la sala del hospital els dos junts (la meva mare i el meu pare) recordant vells temps i ma mare animantlo i fentli petons al front com si fosin parella un altre vegada. Aquesta imatge mai la oblidaré, tornar a veure els meus pares junts encara que fos en un hospital és la imatge més bonica que he vist a la meva vida, de la qual, me passat tot la tarde plorant perque ma emocionat.
El meu pare amb els dies es va consumint com una pruna, jove per dins i per fora, pero el temps el castiga. Per mi es una tortura perque se'm trenca el cor veure'l com el veig ara. Em paso hores mirant-lo com es gira cada 10 min. de banda del llit tapant-se com un nen petit que necessita la seva mare, el miro com es posa bé el tub dels braços mentre jo li ajudo a col.locar-ho bé perque no es desenganxi.
El miro quan riu amb mi de les meves bromes, dels partits de futbol del Barça i dels xistes dolents meus que son dolents a matar pero ell sempre li fa gràcia com els explico, segons ell " tens una forma d'explicar que em fa gracia, filla".
El miro i encara em recordo en un obrir i tancar d'ulls, quan jo era petita tenia por de la foscor i la meva germana gran per xinxar-me en broma em deia que hi havia un monstre a sota del llit, llavors jo m'aixecava fent un salt i m'anava a l'habitacio del meu pare i el despertava dientli que tenia por de la foscor, i ell em deixava dormir amb ell i em deia que no tenia que tenir por mai de la foscor, perque tot allò desconegut era débil i que la por es una cosa psicologica pero si la veus com una debilitat, domines la por i despres mexplicava un conte. Aixo es un anecdota de les milers que podria escriure i no acabaria mai.
Ningu es perfecte, ho sé, hi han coses del meu pare que no m'han agradat mai des de la meva etapa adolescencia a nivell caràcter, pero em vull quedar amb lo bo d'ell com a pare. Tinc un dolor a dins, com si tingués un kilo a cada pit de ferro de l'angoixa i la tristesa que portu a dins,em sento completament sola, buida perque em faltarà un pare d'aqui al futur i trobaré molt a faltar al meu pare, el recordaré sempre i quan em vegi el mirall el meu rostre em fara recordar de com era ell, veure'm a mi mateixa el mirall serà veure mes enllà el meu pare, els ulls, el nas, la boca, les celles com el meu pare.
la cançó preferida del meu pare, te la dedico papa;
www.youtube.com
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
toky |
guapíssima!!!
Tuesday, February 17th 2009, 2:32 PM
M'he sentit una mica identificat en el teu bloc, jo vaig passar per algo similar pero a casa nostra, mon pare era molt tossut i estava fotudíssim i no volia anar mai al metge i era molt fort veure com anava decaient mentre nosaltres estavem menjant a taula, saviem que algun dia passaria pero tot i així es dur.
Encara que soni molt fort, crec que és una de les pèrdues menys dures de superar, suposo que perque es algo natural, pero no vol dir que no sigui dur.
Fas bé de quedar-te amb lo bo, es el que queda i amb el temps veràs que t'agradarà reconeixer el teu pare al mirall, la seva emprenta sempre quedarà en tu i això és molt maco.
Ja saps que si necessites parlar o qualsevol cosa pots contar amb mi eh. Molts ànims i una abraçada mooooolt forta!!!!
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
