A Catalunya hi ha una llengua obligatòria, que és l'espanyol, i una llengua ornamental, que és el català; a Catalunya hi ha unes persones que parlen català i espanyol i unes altres que només parlen espanyol; a Catalunya hi ha unes persones obligades a saber dues llengües per tal que altres persones només n'hagin de saber una; a Catalunya hi ha una llengua espanyola que s'imposa en tots els àmbits de la vida quotidiana i una llengua catalana que sobreviu amb respiració assistida gràcies a un valuós conjunt de voluntats individuals; a Catalunya hi ha una llengua políticament i negativament connotada i un laboratori socialista que té com a objectiu la seva mort mitjançant l'aculturació de la immigració en clau i en llengua espanyoles. Aquesta és l'autèntica realitat. Una realitat que el PSC sap perfectament quin és el dictamen científic de la lingüística sobre aquesta qüestió: la convivència entre una llengua forta i una llengua feble implica, invariablement, la mort de la feble. La ciència naturalista també diu el mateix, però ho fa de manera més gràfica: el peix gros es menja el petit. No és estrany que els socialistes estiguin amoïnats per l'arribada de catalans sobiranistes a Brussel·les. A ningú no li agrada que el posin en evidència.