| |
No te salves
 dissabte 5/gener/2008 - 05:51  1187  0
Els compassos se succeeixen de forma irremissible, perfectament entrellaçats, cada un d’ells conseqüent amb l’anterior i causant del que li segueix. I és que no pot ser d’altra manera. Tot forma part d’una altra part. Per això quan escoltem el Rèquiem de Mozart ens sentim petits.
Ell també se sent petit, insignificant... fins i tot inexistent. Però no, la inexistència és l’única qualitat inexistent. Està deixat damunt el llit, deixondit. S’hi ha deixat ell mateix, a sí mateix; perquè ell ha volgut i perquè ell ho ha decidit així, ajassat damunt la flaçada del mateix llit d’on s’ha llevat aquest matí; del mateix llit sense fer. Absent de la pròpia absència, dorm sense dormir i viu sense viure. Però res. No. Tot plegat és un afany, tant desitjat com impossible, tant pretès com irrealitzable, és com no trobar un forat on amagar el cap.
Perquè ell se sent dins, en el seu cos, escampat damunt el llit sense fer, atrapat d’ell mateix; ell i la matèria o la matèria i ell són una associació indissoluble. O no ho són? Sigui com sigui el cos el manté ancorat a la vida, rebent cops de mar. Ja no pot esperar que les encalmades revinguin perquè ja no és temps de caminar; no es pot fer dues vegades el mateix camí, com no es pot beure dues vegades la mateixa aigua. La vida viu en el temps. La vida és efímera, el temps no. El temps no és de ningú i tothom el té. Llevar l’àncora no deturarà el seu temps, perquè no li pertany. Així doncs, ell, li agradi o no, viu.
Ha passat mala nit, ha esbarriat els llençols i ha perdut el coixí. Un malsòn l’ha fet saltar de peus a terra, sobresaltat i panteixant, amb l’esquena xopa; els bategs del cor li feien evident la solitud en la nit. Després, refet de l’aturdiment, ha encès el llum i ha retornat al temps; irremeiablement l’endemà li arribarà, i serà continuïtat del seu avui: Aquesta cadència no es pot trencar perquè el temps no descansa, ni es cansa. Li ve fred a l’esquena i tremolors a la panxa, s’estira altre cop al llit i apaga el llum, però ja no se sent bategar el cor, i durant molta estona brega per retornar al món dels somnis, perquè allà tot és possible sense ser veritat. S’esforça per tornar sommiar, per sommiar amb consciència d’estar-ho fent, però no pot; els veu, i quan s’hi atansa es fonen sense més. De fet, però, sap que serà inútil, el temps no es detura i el matí li arribarà.
Les primeres llums del dia el desperten; en percebre’s a si mateix li ha vingut un espasme al ventre, això l’ha fet asseure’s al llit, amb els peus a terra, i pensa; i pensa en somort, com una brasa mal apagada. El seu pensament marineja suau en mig d’una barrejadissa d’imatges i sentiments, però ho fa alienament, com si ell només en fós espectador; igual que els seus ulls, i no ell, són els espectadors de la dimensió tèrbola de la seva habitació, en que la claror, escletxada per la persiana mal abaixada, embruta la foscor d’una nit vençuda pel temps, una nit que mai no tornarà; perquè tot passa només una vegada.
Les ombres s’esvaeixen. Les ombres ja no són ombres; l’alba transmuta les ombres, i ho fa amb lentitud: primer els dóna contorn, després volum, tot seguit apareixen les textures que ràpidament es transformen en relleu, i finalment les acoloreix. Són imatges: són les sabatilles, és el coixí, és el cobrellit... Però la transmutació no cesa i la llum segueix amarant-ho tot, com si avui el dia fós més dia que els altres dies; la llum satura les imatges i les vela; ja no hi ha sabatilles, no hi ha coixí, no hi ha res, només hi ha llum sobre llum. En la més absoluta absència, però, hi permaneixen dues existències. Són dos "ells". Són d’ell, però no són ell. Són el pòsit d’una destil.lació. El temps s’ha pres una excepció.
S’observen d’ell a ell, sense desconfiança, i ho fan amb impassibilitat i tolerància, malgrat que tots dos pertànyen a un sol temps, un temps que no es pot compartir ni repartir, i només hi ha lloc per un d’ells. I ho saben. Són dos destins contraposats.
L’un, és l’esforç de tornar-se a aixecar, d’aixecar-se sol; és la continuïtat d’ahir per acabar una feina iniciada; és recollir el temps passat i reintentar caminar; agafar el pas i no perdre’l de nou, perquè encara és temps de caminar; i pel camí trobarà desganats, desganats de temps, i els ajudarà a aixecar-se, a refer-se; i ell no defallirà; donarà molt a canvi de poc, o de res.
L’altre, és repenjar-se per posar-se dret; és trencar l’ahir amb l’avui; és renegar de la feina feta, és abandonar el temps passat i fugir endavant; és buscar les baixades per córrer més; perquè així, corrent més, és més fàcil passar de llarg, és més fàcil no veure els desganats que s’arrosseguen pel camí.
Només ell pot decidir per ell. I, ho ha de fer ara, abans que el temps torni a ser temps, i no pas més enllà; perquè no es pot fer dues vegades el mateix camí, com no hi un abans sense un després. Un després que ha d’esdevenir, un després no escollit encara. I escoltarà el plany dels desganats, que també és el seu plany. Perquè només pot ser així; de la mateixa manera que els compassos se succeeixen uns als altres, cada un d’ells conseqüent amb l’anterior i causant del que li segueix, i és que no pot ser d’altra manera.
Inventario de Mario Benedetti
No te salves
|
Contactes
Registra´t
