| |
Crònica del concert de Woody Allen al Liceu
 divendres 4/gener/2008 - 05:49  772  3
Arribo al Liceu cap a dos quarts de vuit i em poso a la cua. Algú em pregunta: “És la cua per entrar?” “Suposo”, contesto jo. Algú ens aclareix: “No, aquesta és la cua per recollir entrades”. Com jo ja tinc l’entrada, doncs deixo la cua i entro. Només havia estat anteriorment una vegada al Liceu amb motiu del darrer concert que, fins ara, Van Morrison ha ofert a Barcelona. Del Van Morrison fa anys que no em perdo mai cap concert quan ve a Barna, encara que toqui al Liceu i això augmenti el preu de les entrades. La meva entrada és pel quart pis i pujo amb ascensor. "Són grossos els ascensors del Liceu", penso, mentre pujo en un dels grossos ascensors del Liceu. Quan arribo al quart pis hi ha una exposició fotogràfica amb imatges de cantants d’òpera i me n’assabento que hi ha una associació del quart i el cinquè pis del Liceu, que, segons diu el text que acompanya les fotografies, es caracteritza pel seu entusiasme i tenen un premi per cantants d’òpera i tot. Però jo quan localitzo la meva butaca del quart pis, la veritat és que sento poc entusiasme. Estic al Bloc 409, tercera fila, seient número 47 i hauré de veure el concert dret o força inclinat cap endavant per veure el Woody i la banda. I de lluny... Encara falta una estoneta perquè comenci el concert i pregunto a un dels elegants nois amb jaqueta vermella que circulen per allà on està el bar. Perquè he llegit en un cartell indicador que a la quarta planta hi ha bar. "Potser aquesta és la raó de l’entusiasme dels aficionats de la quarta planta", penso. El noi em diu que avui el bar està tancat. Si que estem bé... Com no hi ha bar, me’n vaig als lavabos a passar l’estona i a alleujar els nervis de l’expectació. Quan entro em trobo de morros una mena de plafó de fusta que sembla una porta i intento obrir-la infructuosament. Giro el cap i me n’adono que la porta correcta és a la meva dreta. És una típica porta de vidre de lavabos, com era lògic. Encara sort que no he trencat res. Un cop dins, faig el què havia de fer i, en acabat, agafo un trosset de paper higiènic del Liceu de record. Si a algú li interessa un trosset d’autèntic paper higiènic del concert del Liceu del Woody Allen, està a la venda, però m’haurà de pagar bé per aconseguir-lo, això sí. En sortir del lavabo d’homes, despistat, segueixo tot recte i acabo entrant al lavabo de dones on, una dona, em diu: “Aquest és el de dones”. Jo dic: “Ai sí, perdó, perdó...!”, i surto ràpidament, avergonyit. Després penso, orgullós, que dec ser un dels pocs homes que ha estat al lavabo de dones del Liceu. Llàstima que no m’ha donat temps d’agafar un trosset de paper higiènic de record. Encara falten uns deu minuts per què comenci el concert, però decideixo encaminar-me a la meva butaca. Suposo que encara atordit per la meva experiència al lavabo de dones del Liceu, o, potser, perquè definitivament he vist massa pel·lis del Woody Allen, li dic a una dona que em sembla que està ocupant la meva butaca. Ella diu que no, que la butaca és seva. Breu moment de tensió. Després, m’ensenya el número de la seva butaca i, efectivament, no és la meva. Li demano disculpes, i em dirigeixo a l’entrada correcte (m’havia equivocat d’accés). Localitzo la meva butaca sense més entrebancs. Sí, era la que havia vist abans. Crec. Estic a la banda del passadís, que queda a la meva esquerra. Un noi amb un accent que em sembla brasiler em pregunta per la seva localitat. Miraculosament, aconsegueixo ensenyar-li el camí correcte. És la primera cosa que faig bé des de que he entrat al Liceu. Però la veritat és que encara no sé com ho he fet. Una veu femenina anuncia que el concert començarà d’aquí a cinc minuts. Exactament dos minuts més tard, la mateixa veu femenina anuncia que falten tres minuts per què comenci el concert. Comprovo el meu rellotge, que vaig posar en hora la nit anterior amb motiu del cap d’any, i observo que falten exactament tres minuts per les vuit. Sembla, doncs, que el concert començarà amb estricta puntualitat. Mentre espero, dono una ullada al meu voltant i observo la sorprenent heterogeneïtat del públic aficionat al jazz de New Orleans. Davant del noi aparentment brasiler, hi ha un noi amb la bandera del Regne Unit enganxada a l’esquena de la seva camisa i l’acompanya un nen. Just davant meu hi ha una parella de vint-i-tants, i just al seu costat una parella de setanta-i-tants, catalanes totes dues parelles. Tot i que vaig comprar l’última entrada que quedava disponible, segons el “Servicaixa”, pel quart pis, a la meva dreta hi ha dues butaques buides. Sembla que hi haurà dos absentistes al Liceu. Pel demés, és tot força ple, excepte a la banda de les llotges que estan tocant a l’escenari, on hi ha poca gent. Penso en el desperdici de bones butaques buides, però recordant el preu a què anaven aquelles entrades no m’estranya gaire. A les vuit en punt, m’inclino cap endavant per observar i aplaudir l’entrada a l’escenari del primer membre de la banda, el pianista, que comença a tocar i a cantar mentre aviat és seguit per la resta de la banda. I allà, enmig de tots, apareix el Woody amb el seu clarinet! Porta un jersei verd, camisa blanca, els seus inseparables pantalons de pana (de color caqui en aquesta ocasió), uns mitjons d’un color que no sé anomenar (crec que els pintors encara no han descobert aquest color), i unes sabates marrons. L’acompanyen sis músics: trombó, trompeta, bateria, baix, piano i banjo. Tots granadets i tots asseguts, com el mateix Allen, tots menys el baix que sembla lleugerament més jove i roman dret. Però això és perquè amb el cello no es pot seure, esclar. Com tants baixistes, sembla el membre amb una personalitat més reservada de la banda, però segur que és el que té més vida interior. Després del Woody, en aquest cas, esclar... El banjo, és l’Edy Davis, el líder de la banda com després l’anomenarà el Woody quan presenti els músics. Del pianista i el seu piano ho veig tot perfectament, però sovint m’enlluerna la seva calba. La secció de vent a la dreta del Woody, no la veig si no em poso en peu, sobretot el trombó, del trompeta encara li veig la idem. Sembla una secció de vent força solida. El bateria, elegant i de cabell blanc, es revelarà més tard també com un bon vocalista. Me’ls miro a tots un moment per fitxar-los, comptar-los i poder oblidar-los tot seguit per poder concentrar-me en el meu petit gran ídol, que mou la cama esquerra sincopadament al ritme del seu clarinet. Afortunadament, la cama esquerra és la que veig millor, mentre que la dreta només la veig sencera si m’inclino molt cap endavant. Encara tinc sort, com l’esquerra és la que es mou, no em perdré l’acció. Per sort, la noia que s’asseu davant meu, també s’inclina molt cap endavant i així puc fer-ho jo al meu torn, recolzant-me en la barana, sense molestar. Els de la meva dreta seguiran pràcticament tot el concert de peu dret, però jo només m’aixecaré amb els solos del trompeta o el trombó, o quan s’aixeca a cantar el bateria, que sinó no hi ha manera de veure'l, i també al final de tot del concert, emportat per l’entusiasme general. Tot just acabat el primer tema, el Woody es veu que ja ha entrat en calor, es treu el jersei i s’arremanga fins el colze les mànigues de l’elegant camisa blanca, tirant lleugerament a beige. Després del segon tema s’aixeca i es dirigeix per primera vegada al públic. Pel què entenc diu que gràcies per venir i que espera que gaudim el que resta de la nit (aqui vacil·la, sembla que vagi a anunciar la durada exacta prevista pel concert, però se’n penedeix finalment, “igual tinc ganes de plegar abans d'hora”, deu pensar) amb el jazz de New Orleans, cançons que se solen tocar a bodes, funerals i altres llocs, segons crec entendre que diu. Com el Liceu, suposo. El Woody ha fet una intervenció una mica vacil·lant i tot i que s’esforça tant com pot i sap amb el clarinet, em semblarà veure’l com una mica apagat d’ànims tota la nit. Només es dirigirà al públic per donar les gràcies i presentar la banda en dues o tres comptades ocasions més. Dirà el de sempre, que és un gran plaer tornar a estar a Barcelona i tocar en un lloc com aquest i poca cosa més. Ni un sol acudit. Ni una sola referència a la pel·li barcelonina que s’estrenarà aquest any i el títol de la qual prefereixo no recordar. En les estones que no toca, segueix la banda amb el seu típic aspecte catatònic, que ja ha lluit en altres actes i entrevistes, immòbil, amb el cap baix, com sumit en vet a saber quins pensaments, amb el clarinet dret recolzat a la cama dreta. De tant en tant creua i descreua les cames o s’inclina lleugerament cap endavant com si s’anés a aixecar, però només ho fa per acomodar-se millor al seu seient. Això sí, cada cop que toca un tema animat, mou la cama esquerra, animadament. El concert trancorre ràpidament fins a l’hora i vint minuts, a ritme de jazz tradicional, entre intervencions puntuals vocals per part del bateria, el pianista i el banjo i solos per part de tots els instrumentistes, excepte el baix i el bateria, aplaudides en cada ocasió pel públic, unes més i altres menys. Especialment aplaudides les del Woody, per raons obvies, però també molt especialment les del pianista, que, juntament amb el trombó em sembla el músic més destacat de la banda. El pianista, que físicament em sembla una barreja exacta entre Wallace Shawn i Georgie Fame, i que també ha interpretat un troç d’una cançó en castellà: “In english they say "yes-yes", in Germany say “ya-ya", tu, ¿cuando me dirás "sí-sí"?, baila conmigo la conga...” (o una cosa semblant), desperta grans simpaties entre el públic i és el músic més aplaudit quan el Woody presenta la banda. I a mi el propi Woody em sembla un clarinetista força correcte, que no desentona amb la resta de la banda, però és clar que jo no hi entenc perquè tots els experts en clarinet, començant per ell mateix, diuen que és un clarinetista dolent o tirant a mediocre, sent generosos. En tot cas, a mi em sorprèn com m’agrada i m’enganxa el jazz de New Orleans. Ja m’apassiona de tota la vida el blues, i també el jazz, tot i que el jazz no el conec gaire a fons, però mai havia escoltat tanta estona aquesta mena de jazz tan arcaic, i la veritat és que m’ho passo força bé. Trobo que són temes que entren a la primera i la banda em sembla en general força bona. A l’acompanyar de tant en tant temes amb la veu es fa més amè i algun tema fins i tot el reconec. Lògicament, en molts moments em sembla viure immers en una banda sonora d’una de les pel·lícules d'Allen. El concert, amb les dues tandes de bisos, la segona sembla que improvisada davant la insistència entusiasta del públic, tot i que alguns ja marxaven i han de tornar enrera, es perllonga per espai d’una hora i quaranta-cinc minuts exactament. Al final, saltant-me les prohibicions dels nois i noies de la jaqueta roja, no me’n puc estar d’engegar el mòbil i filmar bona part del darrer tema, el clàssic “Sweet Georgia Brown”, amb tot el public posat en peus i acompanyant els músics picant amb les mans. Una dona més aviat gran, molt entusiasta, s’aixeca de la tercera fila de platea i es posa a llançar petons i mostres de desmesurat afecte i admiració envers el Woody, cosa que ja havia fet en finalitzar el primer bis i el segon. Quan acaba l’últim bis el Woody s’acomiada ràpidament, suposo que tement que la dona no salti a l’escenari, amb aquestes paraules: “Thank you, thank you very much, and happy new year”. (Quan arribi a casa, i em passi l’enregistrament a l’ordinador només es veurà una llunyana massa blanca lluminosa a l’escenari, però com a mínim s’escolta bé i es veu l’entusiasme del públic.) Al sortir, al vestíbul, tement que els jaquetes roges em vulguin confiscar el mòbil en qualsevol moment, gairebé ensopego amb Carles Sans del Tricicle. La resta del Tricicle es veu que no hi era, només ell i una colla de gent. Encara m’entretinc breument mirant l’exposició de joies del vestíbul que la Callas havia lluit a aquest mateix escenari. Bé, a l’anterior, esclar, el cremat.
Doncs, en definitiva, me n’alegro d’haver anat al concert i d’haver pogut observar i escoltar durant una hora i tres quarts el nostre estimat gran heroi antiheroic de tots els antiherois heroics com jo. Quan va rodar a Barcelona l’estiu passat només el vaig poder veure breument quan rodava a la Pedrera. Això sí, durant un instant, el vaig arribar a tenir a uns cinc metres, i enmig de la gernació de mirons, crec que em va mirar als ulls només a mi un breu moment, a través de les meves ulleres de pasta negra, com les seves. Bé, més exactament, a imitació de les seves. Vaig estar a punt de demanar-li que em presentés la Scarlett Johansson, que no la vaig aribar a veure per enlloc, però clar, l’home tenia feina, i ho vaig deixar per una altra ocasió.
|
Contactes
Registra´t
